AMANTS OCASIONALS

A través de la finestra del despatx de casa veig la prunera sense cap fulla, despullada i -aparentment- morta. El fred, aquest fred que mata tot allò que no és necessari, ha tornat. Sempre he preferit el fred envers la calor. Escolto Manà -com m'agrada aquest grup!!- i reflexiono sobre aquest dies passats, sobre les reaccions humanes que, en algunes ocasions, encara no puc entendre -a vegades, tampoc vull fer-ho- i que semblen irracionals. No entenc com un silenci meu, condescendent i orfe de predisposició al conflicte, acaba desencadenant reaccions que alguns es podrien estalviar. No entenc aquesta manca de valor i de coratge, que fa que les persones siguin incapaces de dir les coses a la cara, en privat, sense donar-hi més voltes. 

Ja li vaig dir al pescador de xanguet que no tenia cap intenció de fer públiques aquelles coses que jo considerava que no s'havien de fer públiques, si no era absolutament necessari. Crec haver estat prou clar i haver mantingut aquesta línia durant tot aquest temps. Si va saber escoltar -cosa que dubto, atès els seu estat- entendria que només necessito un gest, un simple gest, només això. Com deia el capità Enciam "Els petits gestos són poderosos". Bé, la pilota ja no està a la meva teulada. 

D'altra banda, és força curiosa la meva vida. Ahir tornava d'un aquelarre -aquest força col·lectiu, més aviat massiu- i en el tren vaig tornar a trobar a l'Eva (nom fictici). Seiem en dos compartiments diferents però cara a cara. Va pujar una estació desprès de la meva i no es va adonar que jo estava allà. Observar les reaccions humanes sempre m'ha donat una visió de quin caràcter té una persona. L'Eva és soltera -em consta- i sense cap tipus de relació. Normalment, ens veiem diàriament però la nostra relació es limitava a un "Bon dia" o, com a molt, a un "Hola, què tal?". Ahir vaig observar com es mirava uns nens d'uns tres o quatre anys que passaven pel seu costat. Els seus ulls es van il·luminar, va començar a tocar-se el cabell i a posar cara d'estar somiar desperta. Molt significatiu !! Just en aquell moment em va mirar -més que mirar-me, em va clavar la mirada i la va mantenir durant una bona estona- mentre deia amb una eufòria fora del que és normal en ella "Hola, què tal?. No t'havia vist. Com va tot?" Tot això mentre s'aixecava del seu seient i s'atansava a un seient que havia quedat buit davant meu. Quin desplegament de simpatia i ganes de relació!!! Venint d'ella, només cabien dues possibilitats: O venia d'un dinar que havia acabat amb copes i estava complement desitjosa de començar una relació que mai havia existit, o se li havia despertat el seu instint maternal i en mirar algú, m'havia trobat just al davant en el moment oportú -com si un designi de la divina providència l'hagués il·luminat de sobte- i havia vist en mi alguna cosa més que aquella persona amb la que havia creuat una o dues frases diàries durant els darrers tres anys. No m'atreveixo a dir el que penso que havia vist en mi, em fa massa por.

Bé, no vull entrar en més detalls de com va anar la cosa. Només us diré que vàrem baixar en una estació abans d'arribar a la nostra destinació, vàrem canviar de tren i tornàrem  a Barcelona. La nit ha estat genial -magnífica, diria jo- i hem arribat a casa a les 7 del matí. Penso que, a partir d'ara, les seves salutacions matinals tindran alguna cosa més que un "Bon dia".

La vida dóna moltes voltes i  -segons m'ha dit ella- ja feia temps que volia intensificar la nostra relació -tampoc era massa difícil- i ahir li va passar pel cap fer-ho. Cap dels dos teníem  cap obligació laboral que complir i teníem tota la nit lliure. El raonament és perfecte, he de reconèixer-ho, però mai he entès aquestes "passions sobtades" que els entra a la gent. Potser caldria dosificar aquestes "passions" i fer-les més duradores en el temps. No sé com acabarà això, però sí que us puc assegurar que, de moment, m'ha encantat aquesta "passió sobtada" de l'Eva.