HÀBITAT NATURAL

Des d'ahir ja torno a estar en el meu hàbitat natural, en aquell lloc que freqüento fins a avorrir-me (de plaer). Vaig tornar-hi (la foto només és indicativa de la zona) i m'hi quedaria per sempre. Aquí dalt, on la puresa  -dura i esquerpa- és la regent de totes les coses, em trobo a casa.

En mig d'un buit de cobertura, escric aquest post en l'únic moment en el que una ratlla -una mísera ratlla que fa pampallugues- m'indica que, amb feines i treballs, tinc una mínima connexió -temporal-  amb el món exterior. És tard i tot el dia he estat passejant per la muntanya. Els meus peus i les meves cames ja no tenen la fortalesa dels dies en els que treballava amb més assiduïtat en llocs feréstecs, deixats de la mà de Déu. El cos s'habitua a la bona vida i esdevé més dèbil i senyor. Fa un dia brufol i una mica de fresqueta. Fins i tot un intent de pluja ha gosat pertorbar el meu passeig. Pluja fina, sense futur i sense esperança de mullar el peu dels roures i faigs que em protegeixen.

He sortit d'hora, el sol s'acabava d'aixecar, i he caminat tot el matí, fins a una font llunyana, prop d'un antic camí de bandolers i contrabandistes. He fet una aturada i he reprès la lectura del llibre que darrerament em porta de bòlid -vull exprimir el sentit de cadascuna de les seves paraules- mentre feia un most amb el formatge i el tros de pa que portava. Un bon glop d'aigua ha arrodonit un menjar frugal però exquisit i reconstituent. 

Necessito poques coses per a ser feliç, molt poques. No necessito res que no em proporcioni la pròpia natura, res que no pugui fer jo mateix. Ja començo a estar fart d'aquesta humanitat retorçada i tancada en la seva pròpia vilesa. També d'aquells que es pensen que la vida és una lluita continua per fer el mal. D'aquí cent anys, tots calbs i criant malves. O potser us penseu que no? I tant que sí, sens dubte. 

Darrerament penso molt en la vida i en la mort, en com vivim una vida que és curta i sorprenent, en com acabem de viure-la i en què podem pensar en el darrer moment. Tant important és ser més o millor que els altres? Tant important és viure pensant en el que fan o com viuen els altres? No, crec que no. Crec que el més important és viure, aquest període curt i ple de decepcions que és la vida, de la millor manera possible. Quina és la millor manera possible?, us preguntareu... Doncs vivint-la com creiem que l'hem de viure, no coartant les nostres vivències amb el condicionant de com la viuen els altres. Què m'importa a mi com viuen la seva vida els altres!!!! Potser en trec algun benefici de saber-ho? No, evidentment que no. 

És tard i demà també sortiré a passejar des de primera hora. Tornaré quan sigui fosc, com avui. Esperaré que el fred del matí es fiqui en els meus ossos i els enforteixi, que enforteixi la meva pell i la resta del meu cos. Demà canviaré de menú, demà pa amb un tros d'embotit. Embotit del poble, del de debò. Ara deixaré que les flames de la llar de foc m'il·luminin la cara, mentre jo contemplo la seva dansa inacabable i eterna, purificadora i ancestral, mentre penso en la bondat i la maldat de l'ésser humà, en tot allò que hem viscut junts i que, si bé ningú ens podrà furtar, aviat mai més podrem compartir...