GRANS DUBTES

Abans d'escriure aquest post he deixat passar prop d'un dia. No el volia escriure en calent, no volia que m'influís la mala llet que em surt cada vegada que em plantejo segons quines qüestions.

D'acord, allà va la vomitada (mentre escolto alguns temes d'U2 i reflexiono sobre quantes coses inútils em veig forçat a fer durant el dia):

Per quin motiu alguns es creuen que la seva feina consisteix en una cursa per aconseguir el premi a "l'anormal més sol·lícit i simpàtic" (també dit llepa-culs de l'any)? 

Per quin estrany i inconfessable motiu creuen que tots els compromisos i increment de tasques que suposen aquesta cursa cap a ser considerat el més simpàtic i "llimac excels", les hem d'assumir els altres? Normalment ells es comprometen -què fàcil és quan són els altres els qui faran la feina!- i la resta dels mortals hem de fer el ridícul més estrepitós -amb mostres de simpatia innecessària, estèril i vexatòria- per tal de satisfer les seves ínfules d'ésser graciable i meravellós.

No entenc -ja sé que sóc una mica raret- aquesta maleïda obsessió per caure bé a tothom, per dir sí a tot (encara que demanin les coses més inversemblants del món), per malbaratar recursos en arres a l'autopromoció personal, en la seva bis més cutre-salsitxera.

El més curiós del cas és que intenten ser amables amb gent que els apunyalen per l'esquena tant aviat es giren d'esquena. Gent que es riu d'ells i de la seva fal·lera amabilística, i que ha aconseguit saber com treure tot el que volen d'aquests xitxarel·los amb ànsies de simpatia i reconeixement.  

Potser sí, potser la nostra societat ja ha arribat al grau de malaltia idoni per a ser regenerada. Potser ja no és una qüestió de voluntat, ara ja és una qüestió de necessitat. Tanta baba no pot ser bona i alguns haurien de veure que es poden ofegar amb la seva pròpia -mala- baba...