TROBADES A L'ALBADA

Em llevo molt d'hora -crec que això ja us ho he dit més d'una vegada- i, en aquesta època de l'any, tinc el privilegi de veure unes albades magnífiques. Això d'agafar el tren a primera hora té aquestes coses: veus les albades en estat pur i trobes gent que mai creuries trobar a aquella hora tan intempestiva.

Avui estava a l'estació -bé, baixador- de RENFE, i he vist que una noia m'anava mirant. M'ha fet estrany -bé, no hauria de ser així atès el meu atractiu natural, jejejeje- tanta fixació en la meva persona. He decidit donar un primer pas -què podia perdre?- i m'he dirigit a ella. La conversa ha estat -més o menys- la següent:

- Perdona, ens coneixem? -Li he dit.

- Sí, crec que sí. Tu ets xxxxx, no?

- Sí, i tu, tu qui ets?. Em sonava la seva cara i no sabia de què.

- Sóc la Sònia (nom fictici). No et recordes de mi?. Sí, de l'institut. Vàrem estudiar junts!

En aquest mateix moment, he fet una retrospectiva de la meva vida i he intentat localitzar visualment aquella noia en els seus anys tendres. Impossible. 

- Doncs no, mira que ho sento! No et recordo.

- Sí, jo anava sempre amb la Glòria i la Maria...

Un rampell de memòria m'ha il·luminat i  i he visualitzat una noia grassoneta -de fet, la més poc atractiva de la classe- que era objecte d'escarni, fins i tot per part de la resta de noies. Ara entenia per quin motiu no l'havia reconegut. El seu aspecte actual distava molt d'aquella noia. Actualment podia pesar la meitat que llavors. Era una dona madura, això sí, però amb un innegable atractiu que faria empal·lidir més d'una noieta de vint anys.

Hem pujat junts al tren -seure és un impossible- i hem estat parlant dels vells temps. M'ha sobtat molt que la segona frase que ha pronunciat ha estat per a fer-me saber que s'ha separat fa un mes. Més tard m'ha dit que, normalment agafa el tren de més tard, però que ha trobat a una coneixença comú, que li havia comentat que jo agafava aquest tren, i que tenia ganes de veure'm. Doncs bé, ja m'has vist...missatge rebut...i???

Doncs res, que si un dia podíem quedar per a fer un aperitiu, que si s'havia assabentat que durant molts anys jo havia estat absent de casa meva, que si què era de la meva vida, que si vol començar aviat una altra relació, que si ella només sap viure en parella, que si....

Bé, finalment el tren ha arribat al lloc en el que jo baixo, li he donat dos petons, li he dit quan me'n alegrava d'haver-la vist i...he baixat. Allà s'ha quedat ella, en aquell vagó de tren, fent-me gestos de comiat des de la finestreta -un acte totalment incomprensible, feia dos segons que ens havíem acomiadat- i jo he marxat cap a la feina, amb mig refredat a sobre i amb una glopada de moral pel meu ego, que ha vist com encara sóc motiu suficient per  a fer matinar una dona per tal de veure'm.

I això ja no és producte de la febre, que ja ha remès i sembla ser que em deixarà viure.

Dedicat a la noia de les avellanes, que té febre i angines. Un petó guapetona.