LLÀGRIMES ÀCIDES

Avui ha tornat a plorar i les seves llàgrimes m'han esquinçat el cor. L'acidesa d'aquella aigua salada m'ha destrossat l'ànima i m'ha fet veure quan voluble i cruel és la vida.

Comunicar males notícies sempre ha estat una de les tasques més ingrates que m'ha tocat fer. Sempre ho he afrontat amb fermesa i temprança, amb fortalesa i amb serenor. Avui no he pogut mantenir del tot aquesta serenor. Parlava d'un ésser molt estimat i pròxim. Ja no hi ha res a fer, ja s'acaba, ja no queda cap esperança, cap llum a l'horitzó.

Només em queda la satisfacció que té aquell que ha fet tot el que ha pogut -i que penso continuar fent- i que no pot autoinculpar-se de res. No, no penseu que estic trist per mi. Estic trist per tots, per ell, per ella, per... per tots menys per mi. 

He d'agrair la sinceritat d'aquell que no està obligat a tenir-la i del que mai descobriràs si t'està dient la veritat. "No perdem més el temps, no s'ho val..." Amb aquesta frase lapidària he descobert que tot s'acabava, que ja res quedava per fer. Un silenci, etern i embogidor ha seguit el seu diagnòstic de la realitat. 

No volia -millor, no podia- dir res. Mentre el món es baralla en lluites estèrils, mentre alguna infantilòide supina encara proclama les seves fantasies orgasmàtiques insatisfetes, jo pensava en la cosa més simple i complicada: dir la veritat a algú que no vol sentir-la, a algú a la que ja no li queden forces per a entomar la veritat.

Ara ja no tinc cap motiu per a protegir res. La darrera cosa que em quedava per a protegir ja ha quedat indefensa. La seva ànima i el seu cor ja estan trencats per sempre més. Ara em queda la feina més feixuga però potser més gratificant: fer feliç sense esperances. Un brindis al sol de la vida i de la mort, el darrer moment de mirar-nos als ulls i de comprendre el que tots dos volem dir-nos. Sense necessitat de paraules, només silenci. Un silenci eloqüent, entenedor, incomprensible pels altres i ple de matisos per a nosaltres.

Tot s'acaba, però hi ha una cosa que mai es podrà acabar. Els anys que em gaudit mútuament mai ens podran ser furtats, mai podran ser oblidats.

Que sigui el que hagi de ser, només queda el dia a dia, res més...