diumenge, 1 de novembre del 2009

MORTS-VIUS I VIUS-MORTS

Tots Sants, festa dels morts. Festa del record d'aquells que ja no hi són. També podria ser la festa de comiat d'aquells que ja preveuen que no hi seran el proper any (és una idea). La nostra societat encara no està preparada per a una festa així, encara veiem a la mort com una desgràcia, com un tabú.
Escric aquest post malalt, marejat, sense ganes de res i amb la sospita que, aquesta vegada, durarà diversos dies. Demà, malgrat tot, continuaré a la bretxa i aniré a treballar. No, no us penseu que ho faig per a satisfer a ningú -ja fa temps que no espero res de ningú-, ho faig per autosatisfacció, per demostrar que, quan sembla tot perdut, encara em queda força per a molt més. Sóc com aquell brau que, ferit de mort a la plaça, s'aixeca i clava la banya al torero que -creient-se invulnerable, recolzat per la seva quadrilla- comet l'error de pensar que no li pot passar res. El brau sap que està ferit de mort i tot li és igual, només té l'objectiu de no traspassar sol. Només li resta demostrar que té més dignitat que aquells que van pertorbar la pau de la seva devesa i el van provocar.
Els morts-vius són els que, malgrat el pas del temps, encara recordem. Aquells que ens provoquen records o, a vegades, malsons. Aquells que veus en mig de la nit, quan la suor freda t'envaeix el cos i pots veure les seves cares. Aquelles cares que tornen una i una altra vegada per a reclamar-nos la seva vida, el motiu de la seva mort (alguns ja el saben). Amb el pas del temps ja es fan familiars i no sobten tant com al principi. De fet, trobarien estrany que algun dia no apareguessin.
Els vius-morts són els que encara no han traspassat però es comporten -per la seva apatia o manca de coratge- com autèntics morts vivents. També hi ha els que saben que moriran -sense data fixa- dins d'un termini curt de temps. D'aquest en troben dues subespècies: els que en fan un drama i s'angoixen, i els que intenten viure aquests darrers mesos com mai han viscut -de festa en festa-. Els que en fan un drama, generalment són gent que no saben quan ni com moriran, només saben que ho faran en un espai curt de temps. S'angoixen per què intenten eludir la mort i els sap greu haver desaprofitat la seva vida. Pobres... normalment la seva mort és un acte de justícia, executada per algú al que tant li fa morir i  que ha viscut els darrers temps gaudint de la vida i fent la pau amb ella.  
Vaig a dormir -sí, ja sé que és molt d'hora-, demà m'he de tornar a enfrontar al "Camarote de los Hermanos Marx" que és la meva vida, i he d'estar en condicions. Ja està, ja m'he quedat descansat. Be, la febre té aquestes coses...

2 comentaris:

  1. Els diumenges a la tarda jo sóc un viu-mort. per cert, els morts-vius són els que van votar a les eleccions del madrid?

    ResponElimina
  2. Si, i aquells que esperen que el madrid guanyi alguna cosa aquest any.

    ResponElimina