DIES TONTOS

Hi ha dies en els que valdria més quedar-se al llit. Pel que s'ha de veure i sentir, valdria més que no existissin, que poguéssim esborrar-los del nostre diari.

No he entès mai aquesta mania malaltissa per complicar-se la vida que tenen alguns. No poden viure i deixar viure? Tant costa gaudir del que hauria de ser un mes tranquil? Sempre aquesta obsessió per demostrar que es fa alguna cosa. No cal fer res! Aquest mes està especialment pensat per això: per gaudir-ne i vegetar. Ja vindrà setembre amb les gilipollades que acompanyen a alguns (no voldria fer una associació d'idees pròpia del Forrest Gump). 

Manquen dues setmanes -tres, amb una mica de sort- de moments lúcids i raonats. Ja tornarà l'època del "corre, corre" i de les "urgències històriques". La germandat del cervell-cigró tornarà de vacances amb més força que mai i em delectarà amb les seves ocurrències divertides i surrealistes. En el fons, els aprecio i tot. Són els que donen alegria a la meva vida i els que m'eleven la moral. Com no m'han d'elevar la moral aquesta colla (us annexo una segona imatge amb el que hauria de ser la seva imatge corporativa).

Jo continuo amb les meves coses, les meves noves manies i els meus nous al·licients. Mentre veig com competeixen per ser els més populars del món -o qui la fa més grossa-, gaudeixo del meu món, més enllà del bé i del mal. Ja no estic per seguir el rotllo a ningú. Mai he estat disposat a bavejar per res ni per ningú, però ara ja em permeto mirar-los als ulls i -sense dir-los res- mostrar-los el meu rebuig més visceral. 

Els dies passen i estic desitjant arribar a la nova tongada de vacances -setembre- en la que ja no seré agraciat amb la companyia dels pixa-pins. Tots hauran marxat cap a casa. Estaran força preocupats en buscar-se la vida entre el 31 d'agost i el dia del començament de l'escola dels seus fills. Tots comprant llibres com a posseïts, tots calculant quina serà la magnitud de la tragèdia a final de mes, quan arribi el rebut de la targeta de crèdit. 

Mentre passi tot això, jo estaré -això espero- al meu refugi. Gaudiré de la fresqueta, de la tranquil·litat de no deure res a ningú i afrontaré la recta final del psicodrama modern. Ja res em farà posar-me nerviós, ja ningú m'alterarà l'ànim. Només la satisfacció d'haver comprovat que encara domino el meu cos i la meva ment, ja em compensa de l'esforç realitat. He correspost el meu Giri i ara ja sóc lliure davant meu, que és la cosa que considero més important.

Dies tontos i reflexions -algunes- profundes i sinceres. La resta ja fa temps que va deixar de tenir importància. Ara ja només importa jugar el Gran Joc. El meu Gran Joc.