dimecres, 18 d’agost de 2010

COSES (QUE EM FAN) ALIÈ

Recordo un episodi -o disbarat- televisiu que va protagonitzar fa anys la Carmen Sevilla. Era quan presentava "el cuponsito" de la ONCE  va haver de fer una trucada. El seu interlocutor, en un moment determinat de la conversa li va dir "Carmen, es que soy tetraplégico" i aquesta llumenera de la TV li va contestar "Tetraplégico. Qué bonita profesión!!!!"
Fer-te aliè, bonica professió!!! No és que passis, és que et fan passar. Decideixen i pasten les coses els que no hauran de patir-les. Bé, per sort, jo tampoc estic obligat -stricto senso- a patir-les. Quan fas les coses per "amor al arte", et pots permetre trencar aquest contracte inexistent en el moment que vulguis, sense més explicacions. Sembla que ho demanin a crits. De fet, fins i tot m'escama aquesta obsessió en tocar-me els ous. Bé, ja sé per on van les coses, ja sé per quin motiu aquest "jo no t'ho prendré, però et faré avorrir". Avorrir??? Què sabreu vosaltres el que és avorrir a algú???
Avui ha sigut un dia interessant, molt interessant. Ja m'he acostumat a escoltar. De les converses escoltades, en les que no hi intervens gaire, sempre en treus informació molt valuosa. Petits errors, petites indiscrecions, petits indicis de quina és la veritable intenció. És igual, ja tot és igual!!!!
Magnífica tarda. Si hi ha una cosa que m'agrada amb bogeria és fer treballar les mans i el cervell. Els treballs manuals de precisió són la meva debilitat. Avui li ha tocat al programador de la rentadora. Avui en dia ja els fan electrònics, però on hi hagi un programador mecànic, que és deixin de tonteries. Sabeu quantes peces pot portar un programador de rentadora, quants terminals, quantes combinacions? Infinites. La gràcia està en desmuntar-lo, canviar-li una petita molla i tornar-lo a muntar. Tornar a connectar cada cable en el seu lloc, posar cada peça on toca -aquí no val allò de sobrar peces- i comprovar que funciona. El major moment de glòria és veure que fa que la rentadora es mogui, que continuï donant les instruccions elèctriques al motor, a la bomba de l'aigua, i que faci que aquest meravellós invent faci cada cosa quan pertoca. Fa anys em dedicava a fer altres enginys electromecànics. Sempre vaig gaudir en comprovar que funcionaven com un rellotge. Potser m'hi tornaré a dedicar, aquesta vegada com a hobby. Fer aquestes activitats em donen uns moments de tranquil·litat. D'un enginy electromecànic no has d'esperar-ne cap sentiment -amb totes les debilitats i vicis humans que això comporta- i només has d'estar pendent dels teus propis errors en manipular-lo. No cal pensar quina serà la seva reacció -irracional- davant d'una situació determinada. En un aparell d'aquest, sempre saps quina és la resposta a un estímul o instrucció determinada. Sense més complicacions...

4 comentaris:

  1. Exo! ets un manetes!
    Així quan se'm espatlli un trasto te l'envio, no???
    :)

    ResponElimina
  2. I si aquesta capacitat la dedica vostè a coses més fructíferes? Algun giny destructiu, per exemple.

    ResponElimina
  3. Quanta raó, amic Josep!!!!
    Sí, ja ho he pensat. El problema és que encara em queda una -molt remota- esperança en l'ésser humà.
    Una abraçada

    ResponElimina