dijous, 19 d’agost de 2010

DIPIRONA

Millor, molt millor. Un bon xute de Dipirona fa miracles. Ja feia temps que no havia de recórrer a aquest mètode, però avui era inevitable. Aquest darrers dies he estat molt fotut pel mal de queixal. Suposo que el cos té moltes maneres d'avisar-nos i el mal de queixal és una d'aquestes maneres.
Els nervis, aquests putos nervis que em turmenten. El relax es va acabar -ja hi tornem amb les gilipollades- i ja tornen els nervis. El problema és que me'ls menjo sempre i, al final, ho acabes pagant. A vegades són petites tonteries el que fan que esclati -veure com t'obvien, veure com fiquen el nas a tot arreu- i que ho engegui. Aquesta vegada, crec que és la definitiva. 
Avui no he dinat. En el tren ja he començat a escriure el post anterior i quan he arribat a casa, el dolor era insuportable. Per sort, el pinyòleg és amic meu i m'ha atès només arribar a la seva consulta, mig tancada per l'estiu. Una sola dosis m'ha relaxat i ha fet que el dolor minvés d'una forma espectacular. Una potent migdiada ha sigut el colofó perfecte. No és un tema físic -queixal picat, etc-, és un tema de nervis. M'ho ha confirmat el pinyòleg. Per sort ja em coneix, sap què necessito i de quin mal he de morir.
Morir??? Tots hem de morir. M'agrada el tema de la mort. He escrit molts articles, posts i relats que tenen com a protagonista la mort. Fixeu-vos que la mort és el més important que hi ha: És inevitable. És més important que la pròpia vida: Sobre la vida es pot decidir, però sobre la mort, no. 
Potser soparé. Ara començo a tenir gana (coses de no dinar) i ja estic més tranquil. Encara em remouen les tripes segons quines coses -semblen fetes i consentides de mala fe, per reiteratives-, però jo no hi tinc res a perdre. Potser hi tinc moltes coses a guanyar, entre elles la tranquil·litat. Demà ja és divendres, un pensament, un sospir en la immensitat de la setmana. El cap de setmana ha de servir per moltes coses, entre d'altres per aprendre a viure amb una nova situació i amb una nova mentalitat, a la que m'han avocat.
Vaig a sopar, tinc gana.

1 comentari:

  1. Ufff! intenta no tenir tants nervis!!! ens acabaran matant!!! i nooooooooo!! que encara ens queda molta guerra per donar!!
    1 pató!

    ResponElimina