dimarts, 24 d’agost de 2010

ESTRANYS EN UN TREN

Fa uns dies que coincideixen al tren. Hores intempestives, 6:15 h. Son, molta son. Les primeres llums del dia encara han de despuntar tímidament i no hi ha gaires ganes de xerrar. En altres circumstàncies ja faria dies que s'explicarien la vida.
Un dia més, un parell de seients més enllà. Ella porta aquell vestit amb motius florals, aquelles sandàlies i la seva bossa de sempre. Avui s'hi fixa una mica més i pren notes. La distribució dels seients fa que pugui aixecar el cap i la vegi. Ell anota a la seva llibreta cada detall, cada gest, cada moviment. Potser al vespre -com fa amb moltes altres coses- en farà un post.
És prima, de formes limitades i ja té una certa edat. No és una dona espectacular però té aquell "quèséjo" que fa que t'hi fixis. El seu rictus facial denota malestar i cansament. El cabell llarg, color caoba -sens dubte tintat- fa que destaqui. El gran dubte és saber si va a treballar o en torna. Pels detalls -maquillatge, roba, etc- sembla que hi va. Malgrat això ha de tenir una professió que fa torns. (p. ex. infermera) Si entra a treballar és molt d'hora i si en surt també ho és. No porta cap anell als dits.
El tren arriba a l'estació del Tercer Món. S'acaba la tranquil·litat i ella obre els ulls. Cada dia la mateixa història. Sempre serà un gran misteri aquesta devoció pel soroll i per parlar alt que tenen algunes persones. Ambdós s'aixequen i, per un moment, les seves mirades es creuen mentre esperen que el tren s'aturi. Cap paraula, cap gest significatiu. El tren s'atura, s'obren les portes i tothom comença a córrer. Comença el Ball dels Esperitats, d'aquells que arriben tard a la feina. Potser també és el ball dels que sempre corren, encara que arribin més d'una hora abans. Són aquells que tenen la pressa al cos. 
Avui ella ja ha desaparegut, ja s'ha esfumat entre la munió de gent que abandona, cames ajudeu-me, l'estació del tren. Ja només és un record, una imatge que demà es repetirà. Potser demà seurà al seu costat. Potser no, potser és millor que tot continuï igual i que ambdós siguin, per sempre més, estranys en un tren... 

4 comentaris:

  1. L'argument del llibre que dóna nom al post és mooolt diferent! :)

    ResponElimina
  2. Hola Filadora,
    aquest tren és com la vida. De fet, podria ser una metàfora de la vida.
    Conec l'argument del llibre i de la pel·lícula (jo em quedo amb la versió del Hichcock).
    Un pató

    ResponElimina
  3. Bé, estranys en un tren, ja no són no, ara??
    Què és ser un estrany???

    ResponElimina
  4. Hola guapetona
    encara són estranys, encara no saben qui són, d'on venen, a on van...
    Encara són uns estranys.
    Un pató

    ResponElimina