EL PREU DE L'AMISTAT

L'amistat ho és tot. L'amistat val més que el talent. 

Val més que el govern. Val gairebé tant com la família.

Mario Puzo

 

Potser algú ho dubta? Algú és capaç de dir que s'estima més a un desconegut o el govern, que a un amic? No, és evident que no!

També cal tenir clar que és una relació bidireccional. No és cap tipus de relació de desigualtat, de diferent nivell. És una relació de sentiment i d'obligació, de fidelitat i de sacrifici. En definitiva, és una relació i un sentiment que engrandeix a qui el professa i que obliga a tots.

Avui llegia unes cròniques dels primers emigrants italians als Estats Units, de principi del segle passat. Com van teixir una trama o tela d'aranya d'amistats, de fidelitats, d'obligacions i de negocis. Eren gent sense res a perdre, que van arribar al nou món sense res i amb l'únic esperit de sortir endavant. No els calia cap altra estímul que la pròpia supervivència i la pròpia estima. Molts opinaven que eren durs -fins i tot cruels- amb aquells que els traïen. Potser sí o potser no: algú ha pensat en les conseqüències d'aquella traïció? No era, doncs, just que el preu a pagar per haver trencat aquella amistat, aquella obligació, aquella fidelitat, fos extremadament dur? Potser simplement era una resposta equitativa al mal sofert, a l'afronta soferta, a la traïció soferta. Ningú s'estranyava de la reacció de l'ofès i, fins i tot, estava prevista i era graduada en funció de l'ofensa rebuda. 

Bé, continuaré amb aquesta apassionant història d'emigrants, d'amistats traïdes i de revenges -just càstig- als ofensors. Un submón -maleït per uns, incomprès per altres i habitat voluntàriament per uns quants- que conforma l'habitat d'aquella gent desesperada que només pretenia sobreviure en un món hostil que els exigia portar tots els actes vitals a extrems impensables per altres. Quan la supervivència es veu amenaçada les reaccions humanes són imprevisibles i fora de tota lògica.