MIRADES DES DE L'OASI

Les accions no esdevingudes provoquen sovint 

una catastròfica manca de conseqüències.

Stanislaw Jerzy Lec

Des del meu oasi, aquell que m'he construït a base d'esforç i sacrifici, veig com el món s'ensorra al meu voltant. Observo, entre glop i glop, com aquells que han viscut de fantasies -sense cap base sòlida en la que recolzar els seus dogmes- s'ofeguen en les seves pròpies paraules. Barrejat entre el populacho, sento les veus crítiques que ja no aguanten més mentides i falses promeses. Només veus interessades -o ignorants- continuen fer bullir l'olla dels que encara no han descobert que l'olla està foradada i, aviat, ja no podrà fer bullir res més.

Avui he triat aquesta frase introductòria d'un escriptor polonès ja mort (1909-1966). Recordava aquesta frase i l'he buscat entre la munió de llibres que decoren les estanteries del despatx. Si l'analitzem, veurem que és una empenteta a fer i dir allò que ens crema al pap. No, no, encara no; això encara no toca! M'encanta aquesta frase que diu "una catastròfica manca de conseqüències". Sí, a vegades, les conseqüències són desitjables per acabar amb situacions enquistades i que només comporten servituds no reconegudes ni valorades. Potser un cop de timó -l'absència d'una cosa, d'una actitud, d'una prestació- és el que determina i provoca una valoració ja -malauradament- extemporània i inútil.

Bé, jo continuaré en el meu oasi. Un oasi que he d'eixamplar i mantenir amb els rèdits que m'ha de produir el cobrament dels cupons d'unes inversions i interessos personals. Hagués estat tota la vida sense cobrar-me els cupons, però sembla que ara ja s'ha convertit en una necessitat -no per mi- i en una obligació.

Demà més -des del meu oasi-, encara amb el somriure a la cara després d'haver assistit a un altre lamentable espectacle al voltant del meu oasi. Un més, només un més i -malauradament- no el darrer!