diumenge, 1 de juliol de 2012

FESTIVAL DE L'HUMOR

Sempre he tingut un sisè -setè, vuitè...- sentit per aquestes coses i tinc el pressentiment que s'aproxima un festival de l'humor (les properes setmanes poden ser tremendes, com per desaparèixer!). Ja feia temps que ho veia a venir i, fins i tot, m'atreviria a dir com, qui i quan farà l'acte inaugural, posterior als actes preparatius que ja fa dies que esdevenen sota les taules. De fet, m'importa ben poc -privilegis d'aquells als quals poques coses ens importen- i no penso deixar-me portar per les bajanades -idees "genials"-  de l'il·luminat de torn.  La meva vida és la que és i penso continuar portant-la, malgrat les decisions alienes.
Sempre he sentit curiositat per aquesta pretesa contradicció interna dels pallassos: d'una banda, fan riure amb les seves ocurrències -per això no cal ser pallasso- i diuen que d'altra banda senten una profunda pena interior que els porta a maquillar-se, ocultant la seva identitat i a fer el ridícul -per això tampoc cal ser pallasso- de forma voluntària, com en un acte d'autoflagel·lació pels remordiments interiors.
Òndia, un moment, que cauen gotes -comença a ploure- i he de traslladar el campament des de sota la prunera fins a lloc segur...........
.......... Ja està! Continuo desgranant la meva teoria sobre els pallassos i la seva voluntarietat del ridícul.
Com deia, sembla mentida aquesta contradicció: sentir pena i fer coses ridícules. Ara la gran pregunta: senten pena i per això es transmuten en un ésser ridícul o, pel contrari, en prendre consciència del "paperot" que han de fer per guanyar-se les garrofes, senten una intensa pena interior? 
Un moment, que estic jugant una partida amb la Bet a l'Apalabrados i em toca fer jugada.....  Ja està!
Bé, continuem... En aquest cas, va ser primer l'ou o la gallina? Primer sentí pena o potser primer va fer el ridícul? Ah, gran pregunta!!!! Sens dubte, tan profunda i interessant com els raonaments del festival de l'humor que s'aproxima.
De moment, ho deixo. Avui, a les 6 del matí ja tornava a estar despert -coses d'haver dormit molt ahir a la tarda- i ara tinc ganes de moure'm per no caure de son (em reservo per la potent migdiada). No marxo sense abans regalar-vos un acudit visual (cutre, fàcil, impropi d'algú mínimament intel·ligent... i tot el que vulgueu). Penseu que he d'anar rebaixant el nivell d'intel·ligència per tal de posar-me a nivell dels ineptes, tinc poc temps i d'altra banda, aquesta imatge és prou definitòria de la meva opinió sobre les "grans idees" dels il·luminati de torn. Si els castrati no tenien... allò, els il·luminati -també dits llumeneres- no tenen cap llum. És curiós com l'absència d'una cosa, propietat o característica en defineix el nom. Bé, aquí teniu l'acudit visual (no m'ho tingueu en compte)...

2 comentaris:

  1. Bon dia, amic!
    Avui hem de posar cara de dilluns, que per una part no és mala cara -perquè vol dir que som vius- i per l´altre...c´est la vie! i la portarem com més bé, millor.

    Això...bessets mandrosos ;)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hola guapetona,
      No, la cara de dilluns no és mala cara, és una cara expectant, d'incertesa davant del que portarà la setmana...
      Bessets expectants

      Elimina