dilluns, 23 de juliol de 2012

TROBADA CLANDESTINA

Normalment, els dies laborables, no acostumo a ficar-me al llit -per dormir, s'entén- abans de les 12. L'endemà, a tres quarts de cinc, es fa dur llevar-se i no estic per masses punyetes. Només hi ha una cosa que compensa aquesta manca de son: la migdiada. Avui m'han obligat a renunciar-hi i demà -segurament- hi hauré de renunciar per interès propi.
Fa una estona, parlava amb una persona amb la que he quedat per demà. Ara feia temps que havia abandonat aquest meravellós món de les trobades clandestines, lluny de les mirades d'ulls no sempre amics. I es que un dels meus mentors ja em deia que, segons quines coses, s'han de fer amb la màxima discreció possible. També m'aconsellava canviar les rutines, no repetir ni horaris ni llocs, utilitzar diferents formes de justificar les absències i -curiosament- també les presències. 
Ara feia temps que no ens veiem amb aquesta persona -que es passa el dia per mig món- i, malgrat ja hauria d'estar acostumat a les seves anades i vingudes, les seves vingudes representen una gran alegria i les seves anades em deixen força tocat. Potser aquesta és una de les poques debilitats que em queden, alhora que potser sigui un dels pocs plaers sincers que encara em reservo (ens reservem).
La vida té aquestes coses: d'una banda et permet gaudir d'allò que vols i també t'obliga a allunyar-te'n de forma sobtada. Potser l'èxit de les nostres trobades rau en la seva clandestinitat i en en el propi fet de ser esporàdiques i sense marge per la planificació. Una trucada: "demà arribo" i el món sembla d'una altra manera. Un parell o tres de dies -com a molt, extraordinàriament, una setmana- i una frase: "demà marxo"... i el món s'acaba! Hi ha dues preguntes -ho sé de primera mà i això és una avantatja- que mai s'han de fer: "quan temps et quedaràs" i "quan tornaràs". Fer aquestes preguntes és obligar a mentir i que el mal rotllo s'apoderi de tot. Per sort, ja fa anys que he descobert que el millor és viure el moment, gaudir-ne al màxim i esperar que el pròxim moment no tardi massa en arribar. La resta no serveix de res... absolutament de res!

4 comentaris:

  1. A certes edats, són ganes de matxacar la vida -que pel que sabem només és una- amb un "ara véns" o "ara te'n vas"... solitud fins quan?... desitjos reprimits ... i dic jo, tan important és la "llibertat" que sacrifiques la felicitat???
    mmmmm...Ai amic que estem tots molt tocats d´olla!

    Que ho disfruteu, duri el que duri!
    Un bessets de dimarts (imagina´ls com vulguis!)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hola Sa Lluna,
      No, no sacrifico res. Fa anys, aquesta persona i jo vàrem arribar a un acord: tots dos som lliures de viure la nostra vida. Esporàdicament, per circumstàncies molt especials, ens permetem gaudir de la mútua companyia i d'unes hores molt intenses. Sabem gaudir de moments que mai sabem quan es podran tornar a repetir. Cada vegada és única i irrepetible... com si fos la primera i darrera vegada!
      Bessets cansats però feliços!

      Elimina
  2. Molt bona trobada...Gaudeix de cada segon.
    Una abraçada

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hola Ona,
      Cada vegada és com si fos la primera i la última. Són trobades breus però intenses.... magnífiques!
      Petons!!

      Elimina