dissabte, 14 de juliol de 2012

MISSATGES PERDUTS (O NO)

Llegeixo el correu i no em quadren els avisos de comentaris del bloc amb els que realment tinc. N'hi ha un -d'una amiga- que em consta que hauria de tenir i, malgrat això, no hi és. No m'agrada! Si hi ha una cosa que m'agrada -i que considero una obligació moral- és contestar tots els missatges. No crec que ella l'hagi esborrat -també hi constaria-, però em fa molt estrany aquest missatge perdut com una ànima orfe.
Aquesta -bé, ja fa temps- sembla la setmana dels missatges perduts. En tinc diversos que he enviat i no he rebut resposta. Potser respondre'm seria admetre un cert grau d'incompetència -en diversos sentits- o d'incapacitat poruga i és més còmode amagar el cap com els estruços. Sempre m'ha agradat incomodar -fer evidents les mancances (també les meves)- i he considerat que aquest és un privilegi dels que no tenim por a "morir" -no sé per quin motiu he posat cometes- i no estem fets per mantenir i aguantar aquell lamentable estat de fel·lació perpètua (amb una mica de sort, algunes coses canviaran).
Són els darrers dies a l'oasi i, malgrat a mitjans d'agost tindré una nova sessió de racionalitat, vull aprofitar (aprofitar-me'n) fins al darrer instant. Sé
Continuo engiponant notes amb les històries de la vida i malgrat he adoptat un posició escèptica, expectant i impassible -combinada amb una postura impàvida-, no em puc evitar somriure quan The fel·lation's man perd l'oremus i, producte de la seva pròpia incompetència i obsessió malaltissa per excretar baba, comença a fer preguntes surrealistes -algunes pròpies de ments absents- i a intentar tapar mil forats -fuites d'aigua- amb només deu dits (cap dels quals és seu, això sí!). Només uns dies més i el seu grau de bogeria serà l'òptim i desitjat per tal d'aconseguir l'objectiu final: veure com ell mateix s'autodestrueix. Malgrat queden algunes coses per polir, aquesta història por arribar a tenir un final sorprenent. Hi treballo i miraré d'acabar-la el més aviat possible.
Des d'aquest racó de món, també tinc un pensament per gent que aprecio i que... deixem-ho, ells ja saben qui són. Son temps difícils pel rock & roll benvolguts amics, la situació és complicada però la voluntat mou muntanyes. Fins i tot aquells aspectes més truculents de la vida, aquelles circumstàncies més desfavorables, tenen una sortida. Només cal mantenir la calma, no deixar-se apoderar pel pànic -ja ho deia la Pantoja: "Dientes, dientes..."- i no imaginar més del que és raonable imaginar (no muntar-se pel·lícules irracionals). La resta és fàcil i plaent. Una mica cansat, això sí, però fàcil!!!!
Ara diré una rucada: en aquests temps de crisi, sempre podria muntar un espectacle -una mica patètic, però envejat per molts i admirat per d'altres- que es denominés The Exor, five!. Alguns -amb perdó i amb tot el meu bon rotllo- ja m'entenen!!!!

Un regalet... i un altre... i un altre (no us queixareu de diversitat!!!!)

11 comentaris:

  1. Em quedo amb els dos darrers...
    gràcies i bona nit.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hola Sa lluna,
      Amb els que tu vulguis, guapetona!

      Bessets de cap de setmana!

      Elimina
    2. No m´ha vista o m´ha ignorada,o no és generós amb mi?? qui sap!!

      Bon diumenge, amic!
      Bessets.

      Elimina
    3. Ahhh no, havia contestat primer a n´Onze, val, val, val!

      Això, gràcies i més bessets.

      Elimina
  2. "Si hi ha una cosa que m'agrada -i que considero una obligació moral- és contestar tots els missatges."
    (L'exorcista)

    I què dius de respondre totes les preguntes, sense
    haver de lligar-te a gestos o pràctiques rituals?
    Vull dir: sense haver de mirar només de complir, sinó que fent de més! Gallardament de més. Eh? Sense mèrits ni causes; amb gratuïtat! Generosament! Sense calibarar el què toca i el què no toca.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hola Onze,
      No miro només de complir -de fet, no en tinc cap obligació de "complir" amb ningú- i intento contestar més o menys correctament. A vegades, algunes preguntes o afirmacions -que ronden el surrealisme més absurd- costen més de contestar. Tingues en compte que per fer-ho primer t'has de posar al mateix nivell, intentar comprendre què t'estan dient i llavors, en un acte de generositat -com tu dius-, contestar.
      Petons!

      Elimina
  3. Potser que fos un comentari meu? te'n vaig deixar un i no el veig enlloc :S

    ResponElimina
  4. Hola Maria, guapetona!!!!!
    Em sembla que sí! Vaig veure l'avís de comentari però no hi era... Misteris de la blogosfera!
    En tot cas, un petonàs d'aquells guapos, guapos!!!

    ResponElimina
    Respostes
    1. La bloogosfera no ens estima... i si el meu racó favorit on perdre'm no ho fa... por em fa la realitat!
      Un altre per a ti ^^

      Elimina
    2. Hola Maria,
      aquest sempre serà un raconet en el que refugiar-te o perdre't quan vulguis. La realitat????? Jaajajajajajaja!!!! La realitat ja no existeix: tot plegat és surrealista!!!!!
      Uns petonassos!!!

      Elimina
    3. També tens raó, jo mateix he experimentat aquest surrealisme en la meua pròpia pell. Hi ha coses que no deixen de sorprendre't mai, però en fi, la vida és així.
      Un bes!!!!!!!!!!!

      Elimina