DARRER SOMRIURE.

Aquell any no vàrem poder estar a casa per Nadal. El fred se'ns ficava als ossos i per molt a la vora del foc que estiguéssim, no notàvem l'escalfor. Ja feia cinc mesos que érem allà i només ens quedava el darrer més. L'àngel no ho va aguantar més. La tensió, la responsabilitat i la seva debilitat van ser el desencadenant. Eren les quatre de la matinada -hora a la que jo em llevava cada dia- i vaig anar-lo a buscar al seu "forat". Cap soroll, el silenci absolut, la pau eterna. 

Mai m'hagués imaginat que una mort em produiria tant dolor, tanta penúria. Fred, molt de fred i el carrer nevat. El seu cos també estava gelat, sense moviment, sense res... Estava a terra, estirat, la cadira caiguda i una nota sobre l'escriptori. Eren els temps en els que matàvem el temps escrivint relats impossibles i l'endemà ens els passàvem per a fer-nos un fart de riure amb les bajanades que ens havien passat pel cap. Encara hi havia el seu darrer relat sobre la taula, inacabat, amb la marca del penediment d'haver escrit unes ratlles i la nova proposta escrita més avall. Els seus llavis dibuixaven un somriure, com si estigués llegint el relat que jo portava a la mà per a intercanviar-lo amb ell. Un maleït atac de cor ens va privar de fer-nos un altre fart de riure. Avui, mirant uns papers per casa he recuperat aquell relat inacabat però complet, que havia deixat sobre la taula.

He recordat aquells temps, aquell somriure i la fredor del seu cos inert. També he recordat totes les aventures que havíem viscut junts, totes les bogeries que havíem perpetrat i tots els anhels que ens van quedar sense complir, sense l'oportunitat de lluitar per ells.

D'això fa uns nou anys, però encara puc sentir les seves rialles boges i eixelebrades, producte del vi i d'aquella sensació que tots teníem de viure el darrer dia de la nostra vida. Potser va ser la millor manera de morir, si no fos per la seva joventut, i la millor manera de dir-nos adéu.  La vida és una mentidera, una gran mentidera...