Avui, en mig d'un dinar, en aquell moment en el que tothom parla i ningú escolta, he fet un parèntesi i la meva ment s'ha buidat. Per un moment he decidit deixar d'escoltar coses intranscendents, ja decidides, i he preferit pensar en ella, en com vàrem començar i com vàrem acabar. Fa temps que va desaparèixer de la meva vida. Van ser dies durs i inoblidables, dies d'angoixa reprimida i inacabable. Només em queda el seu record, la seva olor, els dies de convivència i aquell sabor dolç de la seva pell i dels seus llavis. No recordo, amb absoluta exactitud, com ens vàrem conèixer. Crec que un amic comú, d'aquells que creuen fer un favor a dues persones presentant-les, va ser el mestre cerimònies d'una unió curta, però intenssíssima, que només va confirmar el que la resta de la humanitat ja sabia: era una relació condemnada des d'abans d'iniciar-se.
No podia ser, ho teníem tot en contra, fins i tot a nosaltres. No era lògic pensar que allò sortiria bé, ningú hagués gosat apostar ni un cèntim per nosaltres. La veritat és que tampoc retrec a ningú que pensés així. L'aigua i l'oli s'avenien més que nosaltres, érem com la lluna i el sol, com la foscor i la llum. No podíem estar junts i, malgrat això, repetíem constantment l'error de tornar a estimar-nos, de tornar a fer de la passió sexual desbordada l'eina que arreglava el motor i engreixava els eixos de la nostra relació.
Tancar-nos junts, tot un cap de setmana, en una habitació d'hotel i sortir-ne esgotats el dilluns a primera hora era una pràctica que esborrava tota petjada de rancúnia entre els dos. Desprès, dies de silenci i mirades absents freqüentaven les nostres vides. Sense dir-nos res, fèiem una petita maleta, ens acariciàvem i tornàvem a fer la reserva del cap de setmana. Així fins a l'infinit...
Un infinit... finit! (continuarà)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada