Una de les activitats que més plaents em resulten és passejar pel bosc. Desprès d'escriure el post anterior he acomplert el ritual que esdevé cada vegada que vinc al meu refugi: una passejada pel bosc que l'envolta.
Aprofito aquestes passejades -de prop de dues hores- per a pensar en les coses que dominen la meva vida i que em fan sentir viu. Penso en les meves relacions personals -cada vegada més estranyes- i en les coses que han passat des de la darrera passejada. Com he solucionat els problemes que m'han sorgit i si aquesta solució ha estat l'adient... i tantes altres coses que em passen darrerament pel cap. No, no es tracta de donar voltes a les coses, només són simples reflexions. Jo en diria un examen de consciència, una confessió al vent, un alliberament.
Normalment, sempre vaig fins aquest lloc que veieu a la foto. Allà faig parada, descanso de la caminada, bec aigua, faig un cigarret i sec una estona en una pedra. Avui el dia és fred però, malgrat això, la passejada ha sigut tant beneficiosa com sempre. Desprès, el retorn a casa, que és com el retorn als orígens.
El temps de contestar un parell de comentaris d'unes amigues, tancar els paravents de les finestres i encendre la llar de foc. És increïble com acompanya el foc. Seure davant del foc, sentir crepitar la fusta mentre es consumeix, seguir la dansa irregular i hipnotitzadora de les flames mentre escric aquest post. Pot haver-hi un moment més sublim?
Potser si, potser hi ha moments més sublims, més rodons, més perfectes. De moment em quedo amb aquest moment, escrivint -avui, segurament, fins a la matinada- acompanyat de la meva botella de bourbon i del meu paquet de tabac -inseparables i fidels companys de viatge- mentre pareixo històries que potser penjaré al bloc (o no). Demà, potser més...
Com diu la cançó: "...siempre hay por quién vivir y a quién amar, por quién sufrir, por quién luchar..." O alguna cosa així...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada