dimarts, 20 de juliol de 2010

ULLS TENDRES I ALTRES HISTÒRIES

Jo no sé què tenen les mirades que són de les primeres coses que observo en les persones. Alguns que es creuen que em coneixen, poden pensar que no sóc fidel a la veritat, que normalment miro altres llocs de l'anatomia humana. No, no és cert. Els ulls -ja ho diu la frase feta- són el mirall de l'ànima. Jo diria més: Els ulls són la finestra a través de la que mirem a l'interior de la persona. És un cas similar al de les encaixades de mans: no us refieu mai d'aquells que encaixen les mans de forma laxa i feble. Denoten un caràcter feble, canviant, sense lliurar-se completament al seu saludat.
Aquest matí he tingut l'immens plaer de retrobar-me amb els comentaris d'una persona. "Ulls tendres", l'anomeno afectuosament. Li faig justícia, no us penseu que ho dic de forma gratuïta.  Fa mesos que vaig tenir el privilegi de quedar rendit davant de tanta tendresa -no exempta, d'un caràcter explosiu quan convé- i d'aquella caiguda d'ulls. Espero que pugui continuar gaudint d'aquests ulls tendres...
Primer dia de vacances -res, una setmaneta-, primer dia de despropòsits. És una equació que sempre dóna el mateix resultat: l'anormalitat absoluta i profunda, en estat pur. És una anormalitat consentida -esperonada en algunes ocasions- i que només pot portar a la desmotivació d'aquells que veuen que segueixen el camí de Sísif. És igual, o no, o no ho sé. Potser el camí bo és l'altre? Sembla ser que sí.
El cas és que marxo, pujo una vegada més al refugi. No sé si demà o passat. Demà, quan en llevi, ho decidiré. Passar uns dies allà dalt, em proporcionarà la força suficient per treballar les properes setmanes. De moment, moltes coses per fer i molt poques ganes de fer-les. Potser ho deixaré pel setembre o l'octubre, que encara em quedaran vacances. Potser llavors, quan el dia ja és més fresc i els "pixa-pins" ja estaran reclosos en les seves cabòries -no gensmenys- a la gran urbs, serà el moment de fer feina.
Avui he rebut un correu d'un amic en el que em passava un cartell de l'any 1932. Res de nou, la història és cíclica i es repeteix inexorablement, sense cap concessió a la rectificació i a l'aprenentatge que dóna l'experiència. Sempre els mateixos errors, sempre les mateixes obsessions sense sentit, sabent-ne la resposta que cal esperar i les seves conseqüències. El dia després de la manifestació de rebuig a la Sentència de l'Estatut, vaig dir -amb una premonició fàcil- que passarien els dies i que la gasosa s'esbravaria. Dit i fet. Avui, el PSC a Madrid ja ha anat al seu aire i ha canviat la declaració que havien pactat els partits al Parlament de Catalunya. I què us esperàveu? Potser pensàveu que no cobrarien les seves 30 monedes de plata? No siguem innocents!!!!
Bé, ho deixo aquí. Ara toca descansar. Un descans plàcid, volgut i necessari. Demà (o més tard) més.

2 comentaris:

  1. M'ha fet gràcia llegir això de les mans. És una de les primeres coses que em fixo. Si no m'agraden les mans... malament rai! I crec que no només és important com es dóna la mà. "Veig" (noto) moltes coses donant la mà; una vegada vaig decidir no sortir amb un tio perquè no em va agradar el què vaig sentir o el què no vaig sentir al donar-li la mà. Increïble oi? absurd potser?! però és ben cert!

    Avui et deixo una cançoneta:
    http://www.youtube.com/watch?v=1Wo09z38Bt0

    ResponElimina
  2. Hola Filadora,
    els petits detalls ens defineixen. Aquests petits detalls són el que ens ofereixen una visió de com és o com percebem el nostre interlocutor. No, no és absurd, a mi també em passa!
    Maca la cançoneta!

    Un pató!

    ResponElimina