dilluns, 19 de juliol de 2010

500!!!!!!

Sí, un dia o altre havia d'arribar i ha passat de matinada -no podria ser d'una altra manera-, amb una xafogor extrema. Estic sota la prunera, amb els gossos ajaguts al meu costat, m'estic prenent un refresc -sí, d'aquí un parell d'hores he de treballar- i m'estic fumant un cigarret. Potser serà dels darrers -encara em queda més d'un cartró de Marlboro- que em fumi. 
Han passat més de dos anys -no gaire més- des de que vaig obrir aquest bloc. Abans en tenia altres -amb menys fortuna i durada que aquest- i alguns dels post d'aquest boc són traslladats dels altres blocs. Només els dels dies anteriors a l'obertura d'aquest bloc són traslladats. Molts -prop de 200- estan en aquell llimb dels esborranys. Potser algun dia em dedicaré a modificar-los o a publicar-los directament. N'hi ha que em recorden bons temps i d'altres només el conservo per ser "fills" meus. 
Per celebrar tan "magne" esdeveniment -els 500 post- publico a continuació un fragment d'un dels relats que em van publicar fa poc i dels que ja us vaig fer esment en aquest bloc:

 Mirant-li els ulls
Als que volen viure:

Aquells ulls ja justificaven el risc que corria. La vida no l’havia tractat bé, i en Jaume no volia deixar escapar aquella oportunitat de ser estimat. Necessitava ser estimat per aquella dona, aquella meravellosa dona, i després ja es podia morir: ja no li quedaria res d’interessant per fer en aquesta vida.
Ell no era cap cosa de l’altre món, cap Adonis que fes tornar boja una dona. Baixet, un de la pila, un més. Només tenia una cosa que el feia diferent: un cor gran i magnífic que havia conservat noble i tendre, malgrat els cops que havia rebut durant una vida molt viscuda.
Pensava en ella mentre es mirava la lluna plena. Aquella nit tenia un color especial, una resplendor més accentuada i es veia més nítida que mai. Intentava identificar un parell de cràters mentre pensava en aquell cos petit, però esplèndid, que el feia tornar boig: les seves mans, la seva cara —delicada com la d’una nina—, i el conjunt de detalls i gestos que l’adornaven.
Passada una estona, se’n va anar a dormir. I va tornar a necessitar d’un parell de vàliums per tal d’agafar el son. Ja feia massa dies que hi pensava i no parava de tornar a calcular tota la situació, de refer pas per pas tots els moviments que hauria de fer l’endemà.
La Sònia no l’havia tingut mai en compte, mai no havia sigut res d’importat per a ella. D’aquella dona, només n’havia aconseguit l’escarni i la burla grotesca. Ara ja n’hi havia prou d’aguantar aquella malcriada que només pensava en ella mateixa, de passar hores sense dormir pensant en aquella criatura, tan bella com despietada. Ja no pensava continuar vivint sota l’esclavitud del seu amor per ella. Ara ja no, ja n’hi havia prou.
L’endemà al matí  es va llevar com cada dia i va anar a treballar. Sempre agafava el metro i aquell dia no va ser diferent. Mentre era a l’andana esperant, la va veure: com cada matí, com cada maleït matí. Va apropar-s’hi per darrere; ella era a primera fila, a tocar de la via. Va dubtar un moment, no ho tenia clar. Estava en la posició idònia, en el millor lloc per dur a terme els seus plans.
En la llunyania, dins la foscor del túnel, es veia la llum que desprenia el metro, a punt d’entrar a l’estació. Ell va modificar la seva posició per tal de ser més efectiu ......(Continua)

Només és un fragment, un simple i humil fragment. Una pinzellada del que ja ha estat imprès -negre sobre blanc-, d'aquest "fill" meu que ja ha vist la llum, juntament amb dos textos més. Una bajanada, direu... Bé, potser sí, potser és una bajanada a la que dono massa importància, però em fa molta il·lusió...
Bé, ho deixo, em cal una dutxa i.... Sant Tornem-hi, que no passa res!

4 comentaris: