dijous, 8 de juliol del 2010

L'"ESCRIVIDOR" DE CARTES

Avui he rebut una carta que m'ha fet recordar temps passats i m'he -cosa rara en mi- emocionat. Us explicaré com va anar aquella història:
Fa temps -25 anys, més o menys- vaig viure un anys en terres llunyanes. Eren anys joves, intensos i amb tota una vida per viure. Allà vaig conèixer un noi que vivia a La Gomera (Illes Canàries) i que no sabia llegir ni escriure. La seva vida s'havia limitat -que no és poca cosa- a cuidar cabres a les muntanyes d'aquella illa i a viure una vida humil, però feliç, amb la seva família. Era un noi reservat, sense costum de conviure amb altres persones que no fossin el seu entorn vital de sempre. Després d'un temps, va trencar el gel, vàrem començar a parlar -la vida fa unions molts rares- i un dia em va confessar el seu secret: no sabia llegir ni escriure. M'ho va dir per satisfer una necessitat: poder-se posar en contacte amb la seva família i explicar-los com li anaven les coses. A casa seva no tenien telèfon i només podia parlar-hi per carta. Em va demanar si li podia escriure una carta. Sí, és clar. Com podia negar-m'hi?
Després d'aquell primer sí, vaig tenir el recel i la responsabilitat de fer d'intermediari sentimental entre una persona sola, amb les seves cuites i frustracions, les seves alegries i aspiracions, i la seva família. Un diàleg íntim que em posava en una situació molt delicada. Ja havia accedit i no podia fer-me enrere, però un món em venia a sobre. Van ser prop de deu mesos de correspondència -cada vegada més freqüent i intensa- en els que jo escrivia les seves paraules, intentant expressar els sentiments que veia en els seus ulls. I qui les llegia?, direu vosaltres. Les llegia un frare d'una ermita propera a casa d'aquest noi. Era un despropòsit. Jo escrivia el que em dictava aquest noi per tal que un frare fos capaç d'interpretar uns sentiments que jo havia interpretat i ho llegís als pares d'aquest noi.
Van passar els mesos i la vida ens va separar. Mai més havia tornat a parlar amb ell. Només recordava l'abraçada -sincera i profunda- que ens vàrem donar el dia en el que ens vàrem separar. Venint de qui venia -un noi poruc i poc expressiu- aquella abraçada valia el seu pes en or. Mai més havia sabut res més d'ell, fins avui. M'ha estranyat molt rebre aquesta carta. En ella em deia que el frare havia mort uns dies enrere, que ell estava casat, que tenia fills, que continuava cuidant cabres i que era feliç. També m'agraïa que li escrivís aquelles cartes del passat i m'anunciava una cosa: ja sabia llegir i escriure. El bon frare n'hi havia ensenyat.
La vida té aquestes coses, de tant en tant, rebem satisfaccions. El passat retorna, reclamant-nos els deutes o retornant-nos les bones obres en forma de sentiments sincers i agraïts. Tot forma part del pack, d'aquest pack que és la vida, amb totes les seves llums i ombres.
Bé, vaig a preparar-me una altra caipirinha. Aquestes coses s'han de celebrar. Gaudeixo d'una gran tranquil·litat sabent que aviat tornaré a veure el Bermúdez, el Miquel Andreu, l'Estudiant i la resta de sacrificats suportadors d'aquest humil "escrividor" de cartes...

2 comentaris:

  1. Molt maco això que has explicat. Li vas fer un bon gran favor al company, normal que se'n recordi; demostra estar encara molt agraït al enviar-te la carta.
    Segur que ara que sap llegir, s'ha rellegit totes les "seves-teves" cartes! quina gràcia!
    Una bona història!

    ResponElimina
  2. Hola Filadora,
    potser en faré un relat canviant alguna cosa.
    Un pató.

    ResponElimina