diumenge, 15 de juliol del 2012

DILEMES ABSURDS

Mirant per Internet he trobat aquesta imatge que avui il·lustra -és una manera de dir-ho- el post. Consti que primer tenia pensat el text i que, posteriorment, buscant una imatge, he trobat això. És a dir: no construeixo aquest post al voltant d'una absurditat (que no s'esvaloti el galliner!).
Tots tenim dilemes absurds que no fan més que complicar-nos la vida. Són petites decisions, sobre temes absurds i prescindibles que afegeixen complexitat al propi fet vital. Carn o peix per menjar? Doncs és igual: al final, sempre acabem menjant de tot! Mar o muntanya? Doncs el que més ens plagui.
El problema d'aquests dilemes és que adquireixen importància i en fem un món. Conec gent que, fins i tot, en creen un debat intern de coses tan prescindibles i poc importants con decidir quina roba es posen o què fan aquell matí. Que es posin la roba que vulguin i que facin el que més els plagui! Cal perdre ni un segon de temps en qüestionar-se tot això? 
Avui jo m'hagués pogut plantejar el dilema de si primer contestar alguns correus i comentaris, per després fer aquest post i més tard acabar un parell de relats, que tinc agafats amb pinces, o si, pel contrari, era preferible variar l'ordre que ja havia decidit des del principi. Calia començar a pensar en la conveniència de fer una o altra cosa primer? No, no calia. Potser un dels problemes de la vida és que perdem molt de temps concretant decisions que emanen de dilemes absurds. Tot aquest temps, aquesta capacitat de raciocini, la podríem invertir en pensar en coses importants, un altre terme i concepte que cadascú entén a la seva manera. Encara recordo una pregunta surrealista del passat dijous -segurament producte d'un estat d'alienació mental, conseqüència del dilema entre fer preguntes ridícules, volent saber quina és (on està, que n'hi ha!) la trampa o arriscar-se a fer un ridícul clamorós per ignorància supina mal dissimulada-, alguna cosa semblant a: "Et neteges les sabates".  Resposta: "Si estan brutes, sí; si no ho estan, no!" Una altra pregunta molt bona -de la mateixa línia de l'absurd- seria: "Menges?" Resposta: "Si tinc gana, sí; si no en tinc, no!"
De moment, ho deixo. Vaig a acabar aquells dos relats. Mentre passen les darreres hores a l'oasi, em faig un bon fart de riure pensant en una escena surrealista que pot tenir lloc demà. Si és que sempre ho dic: els que volem escriure relats tenim com a font inesgotable d'inspiració la pròpia vida! Només cal canviar-ne alguns detalls insignificants -per tal de despersonalitzar-ne els fets, tot fent-los anònims- i no tocar res més, no fos cas que malmetéssim aquell punt grotesc -surrealista, patètic, lamentable...- que proporciona algun comportament humà en la pròpia la situació real.

11 comentaris:

  1. Sóc del parer que no hi ha preguntes "xorres"!!!!! Però les respostes sí que poden ser "xorres"!!!!!!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hola Onze,
      Potser hauríem de concloure -això és el que penso- que hi ha gent "xorra" (Ho és per sé, per naturalesa. Quan la situació es repeteix, no ofereix altra explicació), que fa preguntes "xorres", que fan perdre el temps a altre gent, que contesta irònicament amb respostes encara més "xorres" (en un intent desesperat per fer-li veure a qui pregunta que la seva pregunta és una "xorrada").
      Petons!

      Elimina
    2. Però mai dels mais una pregunta és una xorrada. Per què les preguntes mai no s'aturen en cap superfície; són SEMPRE un camí endins. Després ve el com es va endins, si amb atenció o amb soroll de manasses!

      Elimina
    3. Hola Onze,
      Ho sento, però no puc estar d'acord amb tu. Hi ha algunes preguntes de resposta obvia. No tothom pregunta intel·ligentment.
      Petons

      Elimina
    4. Discrepo! I les preguntes no sempre es formulen des d'un mateix nivell de ment humana; en ocaions també es poden plantejar des de les tenebres de l'ànima fins i tot.

      La resposta és obrir la pregunta, el com ja és una altra història!

      Elimina
  2. Sovint ens entretenim canviant l'ordre de les coses, o pensant en la roba...És cert, és una manera de distreure el nostre cervell per, de vegades, no enfrontar el que cal.
    Molt bon diumenge!
    Petons!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hola Ona,
      Suposo que és un mecanisme de supervivència del nostre cervell...

      Petons

      Elimina
  3. Espero que hagis omplert la motxilla amb aquests petits instants, trossets de vida, que t'ajudaran en els moments més crítics i imcomprensibles de la vida urbana.
    Bona tornada!

    Una aferradeta!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hola Sa Lluna,
      Sí, noia, tinc la motxilla plena d'instants meravellosos. També la tinc plena d'una nova manera de veure i d'afrontar segons quines coses.
      Uns bessets fets d'instants meravellosos.

      Elimina
  4. Uaaaaaaaaau, com la claves aquí. No ens hem de preocupar de les coses només ens n'hem d'ocupar. Que senzill i que difícil que és de vegades posar-ho a la pràctica. Però tal com ho expliques sembla súper fàcil. I sobre el fet de literaturitzar les escenes grotesques de la vida, també hi firmo. La realitat i aquests dilemes absurds són un material literari mooooolt preuat. Bona setmana i bons dilemes!

    ResponElimina
  5. Hola Sílvia,
    Em penso que són una societat que es deleix per la comèdia i per les escenes grotesques. Fem un drama de cada cosa. Potser ens caldria ser més analítics i "anar per feina". Malgrat tot, què seria de nosaltres sense els "moments de rauxa"?
    Petonassos!!!!

    ResponElimina