dimarts, 3 de juliol del 2012

VOLTES

Avui ha sigut un dia de moltes voltes -algunes inútils, autèntics brindis al sol- i de perdre el temps. No, no és que a mi m'entusiasmi perdre el temps: en tinc poc i el valoro molt. També valoro la meva salut mental i, per aquest motiu, intento absentar-me el més aviat possible de segons quins llocs i faig autèntics equilibris per evitar segons quines companyies de conversa estèril.
Aquesta tarda, tranquil·litat: dinar, migdiada i compra de llibres. Alguna cos de Raymon Carver, Roberto Bolaño i un compendi de contes de la Cristina Fernández Cubas, que m'ha recomanat el meu llibreter. 
Sempre he preferit -amb excepcions molt puntuals i justificades- les novel·les curtes o els contes a les llargues novel·les que necessiten un esquema per saber per on va la història. Saber concentrar en poques pàgines una història coherent i amb ritme és un art. 
Fa una estona he arribat a casa amb aquests llibres i he pogut comprovar que no tenia gaires correus. Només un parell -que he contestat diligentment, amb força ganes- i res més... Seran les vacances? Clar, ja estem al juliol. O potser és que el personal ha descobert que hi ha coses més interessants que dedicar-se a fer correus per les tardes: fer la migdiada, comprar, gaudir d'uns mojitos, ser feliç i fer feliç...  i tot un seguit de coses -a lliure elecció del consumidor- que t'omplen més que teclejar frases inconnexes i impossibles, sobre temes surrealistes i prescindibles.
Quan tornava cap a casa, m'he assegut una estona en un banc del passeig que hi ha on visc per fullejar una mica els llibres que portava -la impaciència del descobridor de tresors- i, en aquell moment, se m'ha apropat un nen que passejava amb la seva mare i al qual se li ha escapat una pilota que portava, malgrat els avisos d'ella. Aquella mirada... aquella mirada m'ha recordat una altra mirada que vaig veure no fa gaire en una altra cara més endurida pel temps. És aquella mirada de la satisfacció barrejada amb la por i la recança. Satisfacció per haver fet el que es volia fer, por i recança de ser sabedor que allò que ha s'ha fet és perillós. Com som els humans! Caminem sempre sobre aquella fina línia que delimita la devoció de la obligació, entrem en l'espiral en la que prioritzem les voluntats sobre les conveniències... i el més curiós és que ens en sortim!!!!
Ho deixo, vaig a prendre'm alguna cosa -p. ex. un mojito-, a la gandula de sota la prunera, mentre començo a llegir-me aquestes meravelles.

10 comentaris:

  1. "Satisfacció per haver fet el que es volia fer, por i recança de ser sabedor
    que allò que ha s'ha fet és perillós." (l'exorcista)

    I per què és perillós si allibera la pilota fins a tu? I per què és perillós si
    gràcies a la pilota tu has entrat en la seva mirada ni que sigui per recordar i contemplar...?
    Tu t'estalvies aquesta mena de perills?
    I "perill" és la paraula?

    A quin any vas néixer?

    Onze de setembre.
    INDEPENDÈNCIA!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hola Onze,
      És perillós per diversos motius (des del punt de vista de la mare, que transmet al nen): d'una banda, la pilota podia anar a parar fora del passeig i un vehicle podia atropellar el nen i de l'altra banda per acostar-se a un estrany que no sap com pot reaccionar.
      No, no m'estalvio aquests perills. Perill és la paraula que millor defineix el que identifiquen mare i fill (en un acte exacerbat d'autoprotecció).
      1965. I tu?

      Elimina
  2. "la pilota podia anar a parar fora del passeig i un vehicle podia atropellar el nen" (L'Exocrcista)


    Això és mirar la part fosca només, és aturar-se sense esperar res. O no?

    I això ho dius tu, però què diu el nen? Creus que pel nen no podia ser un risc que

    calia córrer, enlloc d'un perill? Si el perill causa por perquè atura, el risc fa néixer la prudència. Oi?

    Ho dic sobretot perquè el perill té en front la mort i el risc per contra s'enganxa (es clava) en la vida.

    Jo podria ser la teva mare; vaig néixer l'any 1960, fill.

    Onze de setembre.
    INDEPENDÈNCIA!
    Avui no t'arriscaràs a fer un post nou?

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hola Onze,
      els riscos, segons a quines edats i de quin tipus, són perills imminents. Una cosa és el risc controlat i una altra és llançar-se al buit sense més.
      La prudència neix de la racionalització del risc i de l'esperit innat de supervivència i autoprotecció.
      Una mare molt precoç: mare amb 5 anys!
      Petons!

      Elimina
  3. Ara t'imagino dormint a la gandula de sota la
    prunera...

    Tu ronques quan dorms?

    Tu tot ho fas a la gandula de sota la prunera?

    I quan dic tot, dic justament això: TOT

    I quantes prunes té la prunera?

    Tu menges les prunes amb pell?

    I després de menjar prunes beus aigua freda?

    Quina olor fa la prunera? I cada pruna?

    T'has entretingut també a olorar-les o només a mesurar-les?

    I si les has olorat ho has fet des de fora la pell, o des de l'interior de la pell?

    T'agradaria morir a la gandula de sota la prunera?

    Onze de setembre.
    INDEPENDÈNCIA!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hola Onze,
      Doncs no m'he escoltat mai mentre dormo. Que jo sàpiga, no ronco.
      No, no ho faig tot sobre la gandula, però m'hi trobo molt a gust fent becaines, llegint... fins i tot escrivint sota la prunera.
      Menjo les prunes amb pell. Si em ve de gust bec aigua freda, no sempre. Les prunes fan una olor dolça, que t'inciten a menjar-te-les. Ara ja en comença a haver-n'hi alguna que ja és madura. No les he comptat.
      Morir-me a la gandula, sota la prunera? Doncs no seria una mala manera de morir. De fet, tampoc ho havia pensat mai.
      Petons.

      Elimina
  4. Gran interrogatori!!
    Chapeau!!

    Això, jo només passava per aquí...
    bona tarda!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Jejeje! Jo dic el mateix!
      Una conversa força curiosa i entretinguda!

      Elimina
    2. El més curiós Rachel és que el qui respon a tot és el nostre amic, el que diu en la seva presentació...
      Deixo que la vostra imaginació sigui lliure. Potser jo us demano com sou vosaltres? De fet, m'importa ben poc com sou i, molt menys, el que penseu de mi. Només una cosa: Sóc un supervivent. "Nemo me impune lacessit".

      I sí, amic meu, has deixat comentaris sense respondre ;)

      Molt bon dia, guapos!!!

      Elimina
    3. Hola Sa Lluna i Raquel,
      Val, val.... no es pot ser amable! D'acord, d'acord...
      Un comentaris sense respondre? Potser no els he vist o se m'han passat. Ja sabeu que, normalment, els contesto tots!
      Bé, bessets/petons a ambdues!

      Elimina