diumenge, 28 de febrer de 2010

EL CIM DEL MÓN

Després d'una nit d'intens gaudiment dels cossos de les dues puber-lolites, no em quedar res més per fer (o sí, molt més) abans de ficar-me al llit. Avui m'hi ficaré i dormiré tres o quatre hores. El darrer cap de setmana, vaig cometre l'error de no ficar-me al llit i he anat de corcoll tota la setmana.
Una vegada més he aconseguit fer-les felices, tenir jo un moment de felicitat i recarregar el meu ego -tampoc massa, en el seu terme exacte- per una setmana.  Cada vegada que arribo a casa després d'una sessió amb elles, tinc la sensació d'haver rejovenit vint anys i d'estar al cim del món. Qualsevol dia faré un pet i s'haurà acabat tot, ho sé.  Malgrat saber-ho, valoro més morir gaudint d'aquesta vida efímera i curta -massa curta-, que no fer bondat i morir uns pocs anys després (o no), fet un desgraciat i intentant buscar la quadratura del cercle, activitat a la que sembla que alguns hi tenen una afició i dedicació malaltissa. 
La vida és senzilla. Som nosaltres els que la fem complicada. La vida té uns sentiments bàsics i nobles, exempts de qualsevol complicació. Nosaltres, amb el nostre comportament i amb l'adició de nous sentiments complicats, que res tenen a veure amb els sentiments bàsics, som els que fem que sigui tot retorçat i complicat. No, no vull aquesta vida complicada, no vull passar l'estona mirant què fan uns i què fan els altres, intentant complicar les coses fàcils per la meva major glòria. Mai no ho he fet i no ho penso fer ara.
Plego, tanco la paradeta fins d'aquí unes hores. Una vegada hagi descansat, tornaré a fer la murga a uns i a intentar fer feliços als altres. Mai es pot acontentar a tothom, aquest és un fet científicament provat, malgrat algú encara no s'ho pugui creure...

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada