divendres, 26 de febrer de 2010

CASUALITATS, ENCISAMENTS I ALTRES HISTÒRIES

A vegades, hi ha coincidències, casualitats que ens resulten prou significatives. Fa un parell o tres de dies arribava als 666 dies d'un fet prou conegut per aquells que m'envolten. Aquesta matinada he arribat al post número 333 (la meitat de 666). Casualitat? No ho sé, el cert és que no he notat cap canvi en la meva vida. Potser no l'he sabut apreciar, potser no ha existit mai. Només continuo enamorat de quatre coses essencials, vitals, bàsiques i d'una simplicitat esfereïdora. No pretenc coses complicades, artificials, espectaculars... Només pretenc continuar amb la meva vida, amb les puber-lolites (amb les que ja tinc "quedada" aquest cap de setmana), amb els pocs i intensos moments de felicitat que em proporciona la vida i que intento aprofitar al màxim.
D'altra banda, des de fa uns dies estic experimentant una nova sensació: ser l'encisador d'algú que no tinc el plaer de conèixer. M'agradaria que aquesta segona part s'esmenés i poder conèixer aquesta (sens dubte) meravellosa persona. Atenent al que he llegit i vist d'ella, ha de tenir una gran sensibilitat -cosa que em plau- i ha de conformar-se  essent feliç amb les quatre coses simples, naturals i essencials de la vida. Penso que ha de ser així -potser m'equivoco- tenint-ne poques referències.
La vida continua i les altres històries ja tenen poca importància. Potser durant massa temps els hi he donat una preeminència que no tenien, que ningú ha arribat a apreciar mai. Bé, ho he apreciat jo i, al final, això és el que importa. Tenir la consciència tranquil·la i ser conseqüent -i coherent- és el que queda, el que el proporciona satisfacció i la autoritat moral per poder dir el que em sembla, a qui em sembla i com em sembla (qui no estigui content, que aixequi la mà i ho digui...si li queda una mica de valor i dignitat).
No cal que ningú em faci el favor d'escoltar la meva veu -que es la impressió que a vegades tinc quan parlo amb certes persones-, que ningú em faci el favor de deixar-me fer tot l'esforç que faig (no pel meu propi benefici) i que tampoc em facin el favor de deixar-me existir (si existeixo és perquè vull fer-ho. El dia que no vulgui fer-ho, actuaré en conseqüència amb una valentia que ells mai tindran). Ja fa molts anys que ningú m'ha de "permetre" viure.  Que us vagi de gust la menjada mútua (ja sigui individual o coral).
Ser feliç, aquest és l'objectiu. Les circumstàncies -morals i materials- hi són i només cal redefinir algunes coses, algunes relacions i aplicar un quid pro quo que, fins ara, ha sigut desigual.
Reflexioneu sobre tot plegat, mireu què teniu a cada plat de la balança i actueu en conseqüència. Ah!, i sobretot, intenteu ser feliços -com a mínim aquest cap de setmana, dilluns serà un altre dia (i setmana)- i viviu la vida pensant que no deveu res a ningú. Jo ho intento cada dia ...

2 comentaris:

  1. Definitivament estàs posseït.
    De vegades tantes casualitats ens poden conduir cap a un destí.
    Reflexionaré sobre el teu post i sospesaré la meva balanaça^-^.Que tinguis un cap de setmana molt feliç...

    ResponElimina
  2. No ho sé si estic posseït. El que si que és una casualitat que ens haguem conegut.
    El cap de setmana? Uf!, el cap de setmana és quan més escric (tinc més temps)Si vols, tindràs feina a llegir.
    Un petó i bon cap de setmana.

    ResponElimina