dissabte, 20 de febrer de 2010

ENTRAR "EN COMA"

Mentre escolto aquesta nova dèria que m'ha sobrevingut, que farà que destrueixi la darrera neurona que em queda viva, al màxim de volum i intento que el meu cos sigui capaç d'estar-se quiet davant l'ordinador per tal de poder continuar escrivint, intento fer un petit resum setmanal.
Bé, la setmana ha estat bé -excepte, és clar, la luctuosa notícia d'ahir-, força bé. D'una banda, he sortit de festival i això ja és un què. D'altra banda, aquesta nit torno a tenir sessió amb les púber-lolites, que ja és un altre què. Sé que em mataran però, francament, m'importa ben poc. De fet, ja no em queda pràcticament res que m'importi. 
Durant aquesta setmana també he vist com -malgrat algun miratge puntual- la vida continua igual: els mateixos cagadubtes (incapaços d'improvisar i buscar solucions), els mateixos remenadors de cua (que donarien un braç -i, potser alguna altra cosa- per a poder fer-se veure a tot arreu), els mateixos hiperventilats (que diuen voler fer-ho tot, però que a l'hora de la veritat s'estressen), les mateixes irracionalitats (aquesta mania d'intentar fer feliç a tothom, a qualsevol preu!) i el picar sempre sobre el mateix ferro (aquesta és la part més divertida i la que em proporciona més satisfacció).
Aquest matí, he contestat alguns correus totalment surrealistes (no pel seu autor, sinó per la temàtica). També he vist que hi ha una altra persona que també s'ho passa d'allò més bé fent evident al seu proïsme el nivell de subnormalitat profunda que l'adorna. Et felicito company, pensa que això és el que ens queda davant d'aquesta banda: recordar-los-hi constantment com en són d'anormals i quin és l'únic motiu pel que estan allà.
Ha caigut a les meves mans un manuscrit dels anys 40 que relata la campanya de la Guerra Civil d'un oficial de l'Exercit. Durant els anys de la guerra, l'autor -avui mort- va anar anotant totes les seves actuacions. És una espècie de diari d'operacions que té l'afegitó de reflexar els sentiments que embarguen a aquesta persona. Hi ha episodis una mica extremistes -també s'ha de dir- però crec que polint-lo una mica em pot servir de base per un bon llibre. El més interessant és que va oferir aquest relat per tal de publicar-lo però no va tenir sort. Hi ha una col·lecció de cartes dels anys 50 i 60, opinant sobre el relat,  en les que es pot veure quin era l'esperit i sentiment que regnava en aquella societat. Serà una feinada, ho sé, però crec que val la pena intentar-ho. Si ho faig, em posaré a la pell de l'autor real i -amb uns certs canvis- crec que pot sortir alguna cosa bona. Ara tinc temps per tal de poder-ho fer i també en tinc ganes, en absència d'altres motivacions més importants.
Encaro la nova setmana amb optimisme, amb ganes de fer coses -com totes, malgrat sempre em decebin a mitja setmana- i amb la seguretat de que tot té un principi i un final. Les setmanes comencen, passen i s'acaben... com tot!
Marxo, no vull fer esperar a les puber-lolites.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada