divendres, 21 d’octubre de 2011

ANAR FENT, PASSANT... I RIENT

Una dita (o refrany) -"Qui dia passa, any empeny"- ja ens adverteix que el millor és anar passant les hores i no encaparrar-se massa amb les coses. Sí, és veritat! La pràctica em diu que és una afirmació molt encertada.
Ara li he trobat el gust a la velocitat de passeig. No córrer em permet anar apreciant el paisatge, poder fer parades -amb pixadeta inclosa- i gaudir d'allò que, amb les presses d'abans, em passava desapercebut. Poder gaudir de la conversa -és una manera de dir-ho- animada i "deconstructiva" sobre "amics" comuns, poder jugar al joc del "diga'm allò que tu i jo sabem que saps, però que sabem que no em pots dir" i riure, riure molt, tot comentant els darrers "grans èxits" de la referida llumenera. Això és vida! 
Perdoneu, poso una mica de música. Sempre s'escriu millor amb una mica de companyonia musical!
Avui -malgrat aquest maleït mal d'esquena que em toca allò que no sona- ha sigut un dia tranquil, trufat de petites satisfaccions i amb un grau d'eficiència prou destacable. M'he pogut permetre el luxe de fer una petita exhibició irònico-sarcàstica -d'aquelles que tant em reconforten l'ànima i m'eleven l'esperit- i, fins i tot, he pogut gaudir d'una migdiada reparadora i aïllant -momentàniament- d'aquesta atmosfera viciada que he de respirar. Una atmosfera una mica complicated!
Ja comença el cap de setmana i tot s'hauria de relaxar. Tot hauria de prendre un altre color i una altra proporció. De moment, em queda sopar i veure la pel·licula de TV3 d'aquesta nit (feta pel Robert de Niro i Al Pacino), que promet ser entretinguda. Què més es pot demanar d'un començament de cap de setmana?

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada