divendres, 28 d’octubre de 2011

PREGUNTES I CONVICCIONS

Sempre he apreciat la capacitat d'alguns textos -llibres- per deixar-me amb la sensació de que em falten respostes. No, no cal que les preguntes es formulin, només cal administrar les paraules i navegar per la línia de l'ambigüitat.
D'altra banda, davant d'algunes respostes, és necessari formular les preguntes adients, pervertint el cicle pregunta-resposta fins a convertir-lo en un bucle. Actualment, en relació a segons quins temes, ja no em ve de gust formular-me preguntes ni saber-ne les respostes. Total, la majoria de respostes són falses i dictades per interessos momentanis i puntuals!!! Con deia una amiga meva, prefereixo viure amb la felicitat que proporciona la ignorància. D'altra banda, hi ha temes en els que prefereixo respondre allò de "ni ho sé, ni m'importa". 
Continuo llegint un llibre força interessant -que recomano ferventment- del Bernardo Stamateas: Gente tóxica. No és que aquest senyor hagi descobert la sopa d'all, però sí que em serveix per recordar una cosa que ja havia oblidat: si et foten o s'aprofiten de tu, és que tu ho permets o que has interioritzat que és el més normal que passi. La filosofia d'aquest bon home, a primera vista, pot semblar cruel o fins i tot egoista: la teva felicitat passa pel davant de qualsevol altra consideració (per exemple: no cal que intentis fer feliç a ningú si primer no ho ets tu). Una altra premissa fonamental de la seva teoria és -de forma simbòlica i exemplaritzant- que no cal intentar acabar tu sol amb la fam del món. Per definició, això és materialment impossible i un esforç inútil que només provoca -per impotència- la nostra infelicitat. Per tant, no cal esforçar-se -ni perdre més temps- en canviar coses que ja s'han demostrat immutables en el temps i en l'espai.
Bé, vaig a continuar amb aquest període zen que enceto avui i que espero duri força temps, pel que és bo i pel que és dolent. Tot plegat, no sabem quant de temps ens arrossegarem per aquest món de mones i ha de ser molt trist morir creient -erròniament- que a algú l'importa el teu esforç o que servirà per alguna cosa que no sigui fer-te dependent (d'alguna relació, de la feina, d'alguna afició, etc).

2 comentaris:

  1. La veritat és que el títol del llibre no m'atrau, però coi! el sento anomenar per tot arreu!

    Salutacions.

    Filadora

    ResponElimina
  2. Si vols el tinc en format digital. Si em confirmes que encara tens actiu el correu electrònic, te'l passo.
    Un pató

    ResponElimina