dimecres, 5 d’octubre de 2011

ORGULL LEGÍTIM

Feia molt de temps que volia escriure un post sobre el tema de l'orgull legítim -darrerament m'ha costat molt trobar un motiu per sentir aquest tipus d'orgull-, aquell que sentim quan estem cofois d'alguna cosa bona, honesta, tendent al bé, creadora d'il·lusió o que proporciona un servei als altres.
Per sentir-lo, no és necessari que el fet destacat provingui de l'actuació d'un mateix i -segons m'han ensenyat i sempre ho he cregut així- potser és més satisfactori quan l'orgull està motivat per una acció aliena, de gent amb la que comparteixes moments bons i dolents. Si aquest fet ha estat protagonitzat per persones que t'estan subordinades i que segueixen, per motu propi, per bonhomia i per ser la línia que estàs intentant marcar des de fa temps, la satisfacció és comparable a l'orgasme. Sents l'orgull legítim de poder tenir el privilegi de formar part d'aquell equip. Aquest és el moment de fer un pas enrere i veure des de la distancia el seu merescut ascens a la Glòria. La seva Glòria, en definitiva, és la teva Gloria, però són ells els que han de rebre el públic reconeixement.
Davant dels comportaments humils però dignes, seriosos però de companyonia, de col·laboració desinteressada entre els membres d'un equip, trobem aquells que volen estar en totes les salses i no són capaços ni d'adobar allò pel que estan previstos. Parlo dels que tot ho volen fer i res fan, dels que volen fer el que pertoca fer als altres i no fan bé ni el que a ells els pertoca fer. Dels que basen la seva vida en l'exhibició pública de la seva capacitat de servilisme, sense concretar mai cap fet ressenyable per la seva execució magistral. Només façana! Una façana de fum que s'esvaeix quan es requereix quelcom que vagi més enllà de la simple adulació, de l'assentiment compulsiu, del potineig -sense cap resultat pràctic- constant. Són els "olímpics", els que s'arrosseguen darrera una medalla, els que només treuen el cap quan les coses van bé, els que mai no concreten i que, en el seu afany d'estar en totes les salses, fan el "pollastre" -picar a tot arreu, sense ordre ni concert- i fan anar de corcoll a qui té la desgràcia d'estar al seu voltant. 
Jo em quedo amb els primers, amb els que no fan que et posin una medalla -és d'ells, dels que se l'han guanyat!- però que et fan sentir orgullós de la que a ells els correspon. Aquest és l'esperit, la resta... La resta encara no ha descobert que la major satisfacció de portar una medalla és saber, íntimament, que l'has guanyat justament i no a l'esquena dels altres o amb procediments denigrants, vexatoris o indignes. Quan no tens aquesta certesa, les medalles pesen tant a la consciència que es fan insuportables.
Avui estic content: he sentit orgull legítim!

2 comentaris:

  1. Avui tenia intenció de fer un post tractant el tema que tractes. Em sembla que més clar no ho pots dir. Magnífic!

    No els entendré mai aquests que tenen aquest afany per posar-se medalles.

    ResponElimina
  2. Hola guapetona!!
    Sí, aquest és un mal molt estès. Per sort, són molt evidents i tothom els té localitzats. La seva tècnica no els permet amagar-se'n.
    Un petó!

    ResponElimina