diumenge, 23 d’octubre de 2011

LENTAMENT ESPECTANT

Avui és el dia de la lentitud. Des de que m'he llevat, tot va lent, a un ritme molt diferent del meu. El mòdem es connecta i desconnecta a voluntat, segons els pics de la pobra cobertura que habitualment ja tinc. Trucada infructuosa a la companyia proveïdora de servei d'Internet. Una vegada més, quan fallen les coses, apanyat com puguis!
Davant d'aquestes circumstàncies, només es pot estar expectant... Un moment... Plou! Per fi, plou! Només són unes insignificants i modestes gotetes que no arriben ni a mullar el terra, però és pluja. Potser també anirà descarregant lentament.
Demà, dilluns, comencen -i potser acabaran definitivament- moltes coses. Aquesta setmana serà -ho intueixo- força complexa. D'una banda -si no m'han enganyat- començo un nou projecte que ha de durar fins el proper juny. Cap problema! Ja m'anirà bé tenir alguna cosa per fer, ara que cada vegada -percebo- aniré restringint més altres camps d'actuació i redefiniré a què dedico el meu temps i quant temps dedico a cada cosa. 
D'altra banda, tinc un dia i part d'un altre, en el que les coses particulars primaran sobre qualsevol altra consideració. Això sense considerar nous canvis de rumb, d'orientació i de consideració, producte de la decepció i de la manca de equanimitat. També del silenci còmplice -per covardia, que no per convicció-, que és el que potser em dol més.
Mentrestant, els dies passen i ara estic en el punt més interessant d'un dels relats que en aquests moments estic refent. Aquesta matí, davant de la impossibilitat de connectar-me a Internet, he acabat provisionalment -aquesta provisionalitat que tenen les coses acabades però revisables- l'escena en la que el protagonista neteja una pistola de calibre petit i, mentre ho fa, va pensant en com executarà la seva acció, en quins passos i quin tempo tindrà la seva dansa macabra i letal. D'altra banda, en ser un excel·lent tirador, no li cal un gran calibre. Es fa el pensament i raona el motius d'haver triat aquesta arma: cap en una butxaca, no fa gaire soroll en disparar-la -també té un silenciador adequat per ella-, malgrat ser petita té diversos carregadors i després podrà fer-la servir per a ell mateix. L'avantatja que tenen els calibres petits és que no fan una gran destrossa i tampoc deformen el crani. A diferència dels calibres més grans, els calibres petits entren i -atesa la seva menor potència- no poden sortir, dedicant-se a rebotar per l'interior de la cavitat cranial -destruint tot el que troben al seu pas-, sense fer cap mal extern. Tan sols un petit forat d'entrada i un insignificant fil de sang, cauteritzat per la pólvora encesa,  delaten la presència d'un tret. Doncs pensant i relatant tot això m'he passat mig matí.
Ara ja queda poc temps d'aquest diumenge. La passada setmana ha tingut clarobscurs -alguns molt importants i decepcionants, però molt aclaridors- i satisfaccions puntuals que me n'han rescabalat en gran part. També hi ha hagut converses molt interessants, que donaran un bon profit en temps molt propers. També he pogut confirmar sospites i aclarir alguns dubtes que tenia -que sempre és important- sobre per quina línia argumental he de fer que discorrin algunes histories. Quan has de crear segons quines situacions, sempre has de tenir cintura i saber modificar-les, segons les necessitats narratives de cada moment.
Acabo, tot esperant aquesta pluja generosa que vaticinaven els homes del temps. No les tinc totes! No crec que sigui tant generosa. De fet, poques coses queden generoses...

2 comentaris:

  1. Poques coses queden generoses? Jo crec que t'equivoques! he posat al google GENEROSA per omplir-te de generositats, però mira! només te'n deixo una! :P
    http://www.lagenerosa.es/

    Com ho veus? :)

    Salutacions!

    Filadora.

    ResponElimina
  2. Hola guapetona!
    Sembla una bona opció i és molt aprop d'on treballo.
    Potser un dia hi aniré a dinar!!
    Un pató.

    ResponElimina