diumenge, 2 d’octubre de 2011

ELS "SEGONS ESCOMBRARIES"

Francament, avui tenia mil idees al cap però, alhora, no tenia clar sobre què escriure. Són d'aquells dies en els que moltes coses et volten pel cap, tens poc temps i unes ganes irrefrenables de dir el que penses.
En primer lloc, fa unes hores, avui s'han complert nou mesos d'un fet força trist per a mi i que no vull oblidar. Nou mesos, el temps que tarda una nova vida a veure la llum d'aquest miserable món en el que haurà de surar com pugui! Queda dit, no podia estar-me'n.
Mentre prenia el primer cafè del dia, llegia el dia. Per cert, he de deixar el cafè. Tinc la diastòlica per sobre de 10.5 mm Hg. Qualsevol dia fotré un pet com una aglà! Quan això passi, s'haurà acabat tot i ja no em preocuparan les imbecil·litats que ara conformen gran part del meu entorn vital. Per fi, hauran de tocar-li els collons amb bajanades a algú altre.
Bé, com deia, llegia el diari i m'assabentava d'una informació vital per anar per aquest món: sembla ser que els decapitats tenen un temps de consciència una vegada separat el cap del cos. Pel que deia el diari, és "el temps de dir pa-ta-ta" (uns 2-3 segons). Jo no sé si aquesta informació és la que t'has de trobar un diumenge al matí en obrir aquests libels, altrament -i estranyament- anomenats diaris. No seria més interessant parlar dels patiments dels vius (atur, economia feta pols, delinqüència, etc.) que no del temps que encara tenen consciència aquells que, inexorablement, han de morir? 
Per abundar més en aquest tema, aquest diari ens ofereix una nova informació d'especial interès i de la que consideren que no podem prescindir-ne per viure: resulta que a la França revolucionària, demanaven als condemnats que, una vegada decapitats, intentessin obrir i tancar els ulls. Pel que diuen, n'hi ha que durant uns 30 segons eren capaços de fer-ho. El que no poden assegurar és que no fos un acte reflex i no pas voluntari. Inconvenients de que els decapitats no puguin parlar i explicar la seva experiència!
Des de fa un temps, tinc la sensació de viure en una societat sense prioritats raonables o referents vàlids. Ens hem de preocupar del "segons escombraries" dels decapitats? Potser actualment es decapiten gaires humans en les nostres ciutats, pobles, viles i llogarrets? Potser aquesta dada dels "segons escombraries" dels decapitats ens proporciona algun tipus d'informació imprescindible per fer la nostra existència més plaent, plena i satisfactòria? No, és evident! Suposo que tot plegat forma part d'aquesta tendència social a obviar els problemes reals i embrancar-se en coses curioses -però inútils- per distreure al personal de la Gran Hòstia que ens fotrem tots plegats. Realment, la nostra societat -tal com la coneixem- sí que sembla viure els seus "segons escombraries".
Ja n'anirem parlant...

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada