dissabte, 29 d’octubre de 2011

RETROBAMENTS I ABSÈNCIES

Benvolguts lectors: avui no m'he pogut resistir a obrir el post d'una altra manera que no sigui amb una cançó friqui però que reflexa com és una part molt important de la nostra societat. La dedico a... a... be, a qui vulgui fer-se-la seva! Ja sé que no té res a veure amb el tema del post -ni en el fons ni en la forma- però em venia de gust! Què voleu que us digui?
Dimarts passat em vaig retrobar amb part del meu passat i, tornant des de Madrid, vaig tenir l'oportunitat de pensar en si val la pena continuar malbaratant la meva vida amb coses que no importen a ningú (a mi, el primer). Crec que ja és hora de reorganitzar-me i de redefinir quin lloc ocupa cada cosa en la meva escala de prioritats.
Potser tot va ser producte del meu retrobament amb la Niki, amb la que continuo mantenint aquella relació que ja sembla el riu Guadiana. Per decisió de tots dos -bé, més d'ella que meva- i amb la coartada de la seva feina i dels seus viatges, estem junts uns mesos -"pero no revueltos", com diu ella- i desprès venen mesos d'absència amnèsica i cruel. Vaig ser una mica pendó i, a la taula del dinar, vaig seure al costat de la seva amiga, la noia garçon (les novetats sempre m'interessen), mentre ella continuava impertèrrita, com si no anés amb ella la cosa. El dimecres em va trucar, això sí, i em va preguntar, sense fer cap referència directa. Res, no hi ha res entre la noia garçon i jo!!! Malauradament, la Niki ha tingut feina aquests darrers mesos. Va començar l'any passat a Mauritània i després ha continuat per tot el nord d'Àfrica, amb petites visites al "Corn d'Àfrica". És sorprenent veure com aconsegueix mantenir-se en primera línia després de tants anys! Continua deliciosament irresistible, amb aquell aire de menja-mons -em penso que m'acabo d'inventar una paraula- i amb aquell somriure que et desarma, fen-te claudicar, tot sotmeten-te a la seva mirada.
No ho sé! Potser és hora de deixar que tot flueixi per ell mateix, sense fer cap esforç ni cap estrebada, mentre transcorre la vida, tot esperant -com diu aquella dita oriental- veure passar el cadàver del seu enemic, segons sembla, àvid i impacient per penjar-se amb la seva pròpia corda.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada