SER-HI O NO SER-HI

Fa anys -segles- el dilema era ser o no ser. Avui el meu dilema és ser-hi o no ser-hi. Assisteixo,  impàvid i sense ganes de fer-hi res, a la destrucció -lenta però constant, per donar satisfacció a egos insatisfets- d'allò que m'havia costat molt de crear. Tant em fa, de veritat. Ja m'he buscat altres prioritats, altres coses de les que ocupar-me. Només espero que aquests egos insatisfets també em substitueixin en els mals moments, quan s'ha de donar el do de pit, en aquelles situacions en les que t'hi jugues alguna cosa. Espero que davant d'aquestes situacions no tornin a emprendre la fugida, no tornin a no ser-hi. Cada dia em costa més continuar preocupant-me per coses que no tindrien que preocupar-me. Qui es mengi la carn, que es mengi els ossos!

M'he llevat fa una estona i he contestat un parell de correus. No volia fer-ho, però ho he fet. És allò de voler ser-hi o no ser-hi. Encara amb el cos cansat d'aquesta nova nit de bogeria passional, penso en quina necessitat tinc de escarrassar-me per fer coses que ningú faria. Quin motiu -quin al·licient- hauria de tenir? Veure com es desfà el meu treball de setmanes a canvi de cinc minuts de glòria dels egos insatisfets? Ho sento, no hi estic disposat, tinc altres coses més interessants per a fer.

Fa anys, quan era més jove i encara no intentaven acabar amb la meva il·lusió, en recriminar-li a una persona la seva inoperància, la seva desídia, em va dir el següent: "A mi em paguen per "ser" -per "estar"-, no per "fer"".  En aquell moment, aquella resposta em va causar una gran indignació i vaig pensar que no mereixia "ser" o "estar". El pas dels anys i el tarannà que han pres darrerament algunes coses, em fan reflexionar sobre si no tenia una mica de raó aquella persona. Potser la seva frase estava motivada pel constant menyspreu -a ell i al que feia-, per veure la inutilitat del seu esforç, per veure com el que gaudia de major recompensa eren actituds diferents a la seva.  La major valoració  d'aquells que ja no tenien pèl al pit de tant arrossegar-se, enfront d'aquells que consideraven que el més important és l'eficàcia, és el que provocava la desídia d'aquell veterà, el que havia acabat amb la seva il·lusió. En aquella època jo era massa jove per entendre la seva frustració.

La propera setmana pot ser força curiosa, força interessant. Potser hi haurà grans, sorprenents i  inesperats esdeveniments. Algunes caretes cauran de forma definitiva. Per sort, jo mai n'he portat de careta. No em cal, només em cal tenir memòria.

Aquest matí he acabat un parell de relats més. Els vull presentar a uns concursos literaris i els he acabat de perfilar i de polir. Sé que, aquesta tarda, amb aquesta permanent insatisfacció -amb aquesta permanent recerca de la perfecció-, els tornaré a refer. És el que hi ha, tots som com som. També he de preparar un parell de reunions d'aquesta propera setmana, però no en tinc cap ganes. Què m'hauria de motivar a tenir-ne ganes? Veure com desprès m'ho desgavellen tot? Quina manera més estranya de motivar a la gent! 

La vida, però, continua impassible i sempre ens compensa amb altres al·licients, amb altres il·lusions, amb altres prioritats. Ja he après que no cal continuar insistint en allò que no és possible canviar, només cal canviar d'objectius, canviar de prioritats, canviar l'actitud i pensar-se dues vegades quines ocasions mereixen ser-hi o no ser-hi. 

Un deixo un parell de cites de l'Amado Nervo per tal que reflexioneu:

"La sabiduria consiste, muchas veces, en canviar una cosa por otra."

"El que no espera nada de los hombres, és superior a todos los hombres."