dissabte, 9 d’octubre de 2010

CALMA, MASSA CALMA.

Mentre no arriba la tempesta perfecta que han pronosticat els homes del temps, espero la fi del món enfront de l'ordinador intentant esbrinar per quin estrany motiu encara no ha marxat la llum i no tinc la sensació d'estar en portes de patir el diluvi universal en versió segle XXI. Potser m'equivoco, potser s'ha retardat una mica -les tempestes també han perdut aquesta serietat que els era proverbial- per haver estat flirtejant amb l'anticicló de les Açores. 
La vida és igual. S'endevina la patacada però, en aquest moment, sóc incapaç de preveure'n l'arribada, els efectes, la direcció des de la que arribarà i cap on anirà encaminada la seva força destructora. Quan els períodes de calma són massa llargs auguren un esdeveniment trencador, catastròfic i que deixa petjades prou profundes per ser recordades durant molt de temps. 
Sempre que escric -també quan confabulo contra els meus enemics- escolto música. Avui us vull deixar aquesta meravella. No us diré ni de qui, és ni què és. Vull que obriu l'enllaç i gaudiu d'una d'aquelles coses que són inoblidables. Aquesta cançó sempre aconsegueix fer-me caure alguna llàgrima. Per tal que no digueu que sóc poruc en proporcionar-vos plaer, us deixo una i una altra joies. Imagineu-vos escoltant -extasiats- aquestes cançons, pensant en com i quan us arrancareu aquells ulls de poll tant molestos.
Ah!!! Quins petits plaers tan intensos ens proporciona la vida!!! Escolto noves cançons, noves melodies evocadores d'altres temps. Temps de fredor, durs i dolorosos. Només el so d'aquestes genialitats em permetia recuperar-me de tant dolor. Amb els anys he descobert que sempre hi ha alguna cosa que ens compensa dels moments foscos. Sempre hi ha un raig de llum que esvaeix les ombres, que compensa els mals moments. Quants paral·lelismes amb els highlanders!!!!!! Quanta passió per les terres altes!!!!
La propera setmana torno a les meves terres altes i, per celebrar-ho, avui regalaré una vegada més el meu cos a aquestes dues meravelles de la natura que han aconseguit treure el meu esperit d'aquest pou en el que havia caigut: Les lolites, la Sílvia i la Sònia. Tornaré a recórrer cadascun dels àtoms -d'allò que l'Eduard Punset diu que està fet, en un 90%, el nostre cos- que, en perfecta harmonia, edifiquen aquestes dues catedrals del sexe, de la luxúria i del plaer il·limitat. No hi ha res com voler i tenir.
Demà més...

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada