dilluns, 25 d’octubre de 2010

DOLOR, AGUT I PERSISTENT

Ja fa dies que em nego a acceptar allò que és inevitable. Fa una setmana -o potser més- que pateixo un mal de queixal d'aquells que van i venen. Primer va començar d'una manera esporàdica. Alguns dies sentia dolor i d'altres no. Ara la situació ja és insostenible. Em llevo com una rosa i, a mesura que passa el dia -ja sigui per nervis o per mil condicionants més- començo a sentir aquest dolor que comença a la zona de la barra inferior i puja cap a l'oïda, fincant-se al cervell.
El mal de queixals, juntament amb el mal d'oïda, és dels dolors més insuportables que hi ha. He sentit dolors físics -i morals- molt forts. He patit ferides sagnants que m'he hagut de curar -suturar en primera instància- jo mateix, he tingut cops a tot el cos, forts i que m'ha produït fissures -com una vegada a les costelles-, però no hi ha res comparable a aquest dolor agut i persistent. Sembla que el queixal està viu i que alguna cosa el barrina des de dins. Espero que demà s'acabi d'una vegada aquesta tortura a temps parcial que estic vivint aquests darrers dies. Demà, aquest amic -realment ho és- meu que fa de dentista acabarà amb el dolor. Fins i tot estic disposat a que em faci patir més per tal d'anihilar definitivament aquest patiment inhumà.
A vegades, t'assabentes de coses que et sorprenen, que t'indignen i que et reafirmen en la teva actitud davant de segons quines coses i persones. No penso fer-ne més mala sang. No s'ho mereixen!!! Avui he rebut un nou encàrrec literari -ja se m'acumula la feina- que he de lliurar abans de finals de novembre. Molt de temps, direu. No, no és molt de temps. Jo tinc molt poc temps. Són dos relats que han de tenir una extensió d'unes 30 pàgines. No us penseu que escriure una pàgina és fàcil i molt menys 30. Sí, d'acord, són 15 pàgines per relat, però això requereix una planificació prèvia, tenir una línia argumental més o menys definida, unes situacions i uns personatges més o menys "dibuixats".
Ho deixo. Ho sento però el dolor ja torna i ara només desitjaria agafar unes tenalles i arrancar-me aquesta bèstia amb vida pròpia que tinc incrustada a la boca. Demà -espero que amb l'alleujament corresponent- més...

2 comentaris:

  1. Uf!! bona sort a cal dentista!
    Deixaràs el queixal sota el coixí demà?
    Jo de tu li deixaria, després de tant dolor et mereixeries alguna recompensa!!!

    ResponElimina