diumenge, 3 d’octubre de 2010

CONDEMNAT A MORT.

Fa poca estona que he tornat a casa. La nit ha sigut esgotadora però plaent. Es veu que a les lolites els va agradar la salsa que els vaig preparar. Va valer la pena la visita a Barcelona per tal d'aconseguir els ingredients. Després de sopar, festa, festa i més festa... fins a l'esgotament. A les 5 i escaig hem quedat adormits. Ja res importava, ja ningú podia pertorbar la nostra felicitat.
Passades tres hores, m'he despertat. Elles encara dormien i no he volgut despertar-les. He estat una estona mirant-me-les. Quina pau! Els seus cossos nus es movien lentament, al ritme de la seva respiració tranquil·la i pausada. Intentava esbrinar quin seria el futur d'aquests dos meravellosos éssers humans, d'aquestes dues persones magnífiques, encara sense racons amagats. Ningú pot saber quin futur els espera, com serà la seva vida i la seva mort, ningú!
Sempre ens movem amb una incertesa permanent i constant: No saber quan s'acabarà tot plegat és el que en motiva a continuar, a reprimir-nos, a continuar suportant -i tolerant- coses infumables i que només ens provoquen el vòmit més profund. L'avantatja dels condemnats a mort  (legal o naturalment) és que ja res importa. Una estranya tranquil·litat fa fora de les seves ments el neguit d'aquesta permanent lluita contra els elements (i contra algun fill de puta -per sort, també anormal- que altre). Saber la data de caducitat dels cossos sempre és un punt de valor afegit a la iniciativa dels condemnats. Saber que el món s'acaba fa que ja no es reprimeixin -si és que alguna vegada s'ha fet- els pensaments i les opinions (què s'hi pot perdre????). Fins i tot és permès fotre-li quatre hòsties -amb tot el sentiment i la força possible, ja siguin físiques o morals- a aquell anormal que es passa la vida tocant els ous (potser algú pot fer allargar la vida per tal de fer-ho pagar??????). Una altra avantatja és que és possible -i saludable- riure de tot i de tots (francament, ha d'importar ben poc morir sent el més simpàtic o el més antipàtic del món). Tot, tot és permès. Només un motiu coarta les accions i reaccions humanes i és el temor a les seves conseqüències. Quan ja ets sabedor que ja no queda vida (suficient) per pagar per les teves culpes, ja no cal reprimir res per temor a res ni a ningú. 
Sempre ho he dit: Quan arribi el meu moment, vull acabar matxihembrat a una dona espatarrant i amb el meu darrer alè fer-li evident -mitjançant un crit (sospir o gemec) de plaer- que ha aconseguit que morís feliç, summament feliç...

5 comentaris:

  1. Hola Exor.
    La Sònia i jo estarem on diguis i quan ho diguis. Ja saps que ens agrada molt la teva "salsa".
    Un petó.
    Sílvia

    Holaaaaa
    Sí, ja ens hem despertat. Vens aquesta nit a fer una copa? Ja sabem que demà és dilluns i que tu has de treballar i nosaltres hem d'anar a la Uni, però ara feia molts dies i encara tinc més ganes de tu.
    Després parlem. Un petó.

    Sònia

    ResponElimina
  2. Aquest darrer alè el vull per mi. És meu!!!!
    Demà parlem.
    Un petó

    ResponElimina
  3. Hola a totes.
    D'acord, més tard quedem on sempre. De fet, sempre és preferible gastar forces amb vosaltres que no amb altres coses.
    D'aquí una estona ens veiem i continuem on ho vam deixar aquesta nit passada.
    Un petó... fins aviat, que en tindreu més.


    Niki, Niki... Aquest darrer alè ja saps que el tinc reservat per tu. Ningú millor que tu el sabria apreciar en tot el que val. Ningú em coneix tant com per saber interpretar cada gest, cada paraula, cada crit -gemec o sospir- meu.
    Demà parlem (vaig rebre aquells papers del titot asfixiat). Un petó molt fort.

    ResponElimina