diumenge, 24 d’octubre del 2010

LA PERSPECTIVA DE LA QUIMERA

Fa uns dies em mirava un llibre de dibuix que vaig comprar, anys enrere, en un mercat de llibres de segona mà. Avui, presa de l'avorriment més exasperant, he tornat a fullejar-lo. Una de les làmines que il·lustren el llibre és aquesta quimera -m'atreviria a dir que de la catedral de Notre Dame, de París- que trobo molt significativa i reveladora. Si em permeteu, intentaré interpretar que que ens volia dir l'artista que la va concebre:
D'una banda observem que és un ésser demoníac o que sembla provenir d'algun tipus d'infern (això no vol dir que sigui dolent, només vol dir que encarna esquemes no "normalitzats" per l'època). Des de la seva posició privilegiada -sobre la resta d'humans. Tinguem en compte que a l'època en la que es va fer aquest edifici de culte devia ser el més alt de París- observa com transcorre el món, les anades i vingudes dels mortals. 
D'altra banda, sembla ser que no l'emociona gaire el què veu i té dues coses que poden ser força reveladores de què n'opinava l'artista dels seus coetanis: Per un costat podem veure el seu posat avorrit, sense esma per fer altra cosa que veure passar la vida. També podem observar que treu la llengua -com acte de rebelió- davant d'aquells que abominen la seva presència demoníaca (la seva creativitat, la seva manera de veure els mil costats del prisma de la vida, la seva empenta per fer allò que li ve de gust en cada moment) però que no saben fer altra cosa que ballar una dansa constant, avorrida, monòtona i sense cap al·licient.
Així em sento jo. Observo i ric molt d'aquells que m'abominen. D'aquells que voldrien fer el que jo faig però els manca el valor necessari. Per això m'abominen. Rebutgen allò que no són capaços de fer, que delata la seva covardia. No ho rebutgen per dolent, per inadequat o per altra raó que no sigui la manca de valor i coratge per poder-ho fer. Una pena, una autèntica pena. Que continuïn amb les seves grises vides!!!
Demà continuarà l'aquelarre -consentit i estúpid- de despropòsits que no poden portar res de bo. Més tensions, més malestar, més.... més de res positiu. Només permanents desafiaments -estèrils i sense sentit- entre les diferents taifes que conformen aquest regne impostat i sense ningú que faci -ja no demano que en sigui- de rei. Bé, mentre tant, aniré escoltant la Callas, en Pavarotti i algun geni més que -almenys-creien en el que feien i en gaudien... Pensar que altres coses tenen solució sí que és una quimera!!!!!

2 comentaris:

  1. Apreciat amic, crec que el que has posat és un quimera i no pas una gàrgola... (ara que no em facis massa cas)

    ResponElimina
  2. Efectivament, és una quimera. Per un moment, havia pensat que aquesta figura servia de drenatge a la teulada (i, en aquest cas, hauria sigut una gàrgola). He mirat bé aquest ésser i no drena directament (ho fa a través de la flor que té just a sota).
    Moltes gràcies per fer-me adonar de l'error. Aprofitaré per refer una mica el post.
    Una abraçada!

    ResponElimina