divendres, 1 d’octubre de 2010

EL PREU

Malgrat el que pugui dir la publicitat d'una famosa targeta de crèdit, tot té un preu. La contraprestació pot ser que no sigui en metal·lic, ni en res tangible. Moltes vegades el valor d'aquest preu és major si no podem quantificar-lo una manera numèrica o quantitativa.
Feia dies que no podia -sí, de veritat, podia- escriure una mica en aquest espai. Les moltes obligacions -jurat d'un concurs literari, coses diverses que m'han sorgit en el nivell personal i una mania creixent per fer feines a casa- han fet que no pogués fer-me ressò de totes les coses que han passat la darrera setmana.
El cap de setmana passat va ser un perllongament plaent de les feines a la casa de la muntanya. Combinava la feina manual amb la lectura dels originals del concurs literari. La meva reentré al món laboral va marcar-la un aquelarre surrealista, mentider i en el que haurien de ser obligatòries unes palanganes per anar vomitant a mida que els arguments surrealistes van aflorant en una atmosfera llefiscosa i viciada d'amors i odis evidents i portats a extrems ridículs.
De la vaga no en vull fer una gran i extensa referència. No, no vaig fer vaga! Podria estar d'acord amb els motius que inspiren la vaga. Mai podré estar d'acord amb qui la convoca: Uns vividors subvencionats, més preocupats en la supervivència del seu estatus que en la defensa d'allò que proclamen. Encara em sembla més patètic el paper dels "piquets informatius". Una causa racional necessita obligar als altres per triomfar? La vaga és voluntària o el simple caprici d'uns quants estès per obligació a la resta de la població? Quanta gent va fer vaga de forma voluntària i quanta de forma obligada? No hem perdut tots plegats una mica el nord? La meva repulsa més absoluta als actes vandàlics que van acompanyar la jornada de vaga.
Un comentari em preguntava què s'amaga darrera de tanta activitat. Moltes coses, s'amaguen moltes coses: Ganes de fer coses, desgana per fer altres coses,  la descoberta de que no hi ha res millor que treballar per a un mateix, la descoberta d'una traïció (amb el seu preu, és clar) i moltes ganes de fer tot allò que la meva dedicació a altres coses, m'havia impedit fer. No sé quin altre motiu podria tenir per intentar exprimir la vida al màxim, allunyant-me d'aquells que et venen a la més mínima oportunitat, d'aquells que et mostren una desconfiança absoluta, d'aquells que es creuen que no els has vist a venir des de fa molta estona.
Aquest matí parlava amb una persona per la que sento una estimació sincera -que ningú (algun/a fill/a de puta malintencionat/da) vulgui confondre-ho amb algun altre tipus de sentiment- dels cops que ens dóna la vida i de la manera de fer-nos immunes davant dels abusos d'aquells que diuen estimar-nos, ser els nostres amics o d'aquells que -pretesament- ens han d'ajudar-nos a recórrer el canviant -i dur- camí de la vida. No, ja fa temps que no crec en "amics circumstancials". A mig matí hauria pogut aplicar-me els consells que, de forma benintencionada, havia donat a aquesta persona. He sentit en la meva carn el tall profund, dolorós -i que mai cicatritza, ni volent- de la traïció. Bé, molt bé!! 
Normalment, els traïdors sempre tenen el mateix perfil: gent sense caràcter, sense valor per afrontar les coses de cara -ni de fer-les ni de dir-les-, sempre dependents -per manca de personalitat- d'algun referent amb el que es confonen de forma mimètica, incapaços de fer prevaler les seves tesis per raonament, han d'anar serpentejant per les obscures clavegueres de l'engany,  de la "llepositat", de la baba continua, de la genuflexió constant, d'arrossegar-se permanentment com a únic mèrit visible. 
Ja torna a ser divendres -beneït divendres a la tarda- i el cap de setmana promet. La meva batalla contra l'òxid -la preparació d'un proper hivern- encara està en els seus inicis. Només queda un mes per arribar al novembre i tinc moltes ganes d'iniciar una nova activitat que ha d'emplenar les hores d'hivern a casa, prop del foc. Ara que començo a "dedicar-me a les meves coses" i a donar satisfacció a aquells que volen fer-ho tot de tothom, veig clar el que em deia algú -amb molt bon criteri- fa uns dies i és que tot és efímer, tot és canviant i tot es susceptible d'empitjorar (més, si estàs rodejat d'anormals). He d'aprendre molt per fer meu aquest "perfil correcte" que alguns consideren el millor. Bé, serà així, sense concessions, sense treva!!!
Ho deixo, encara he de passar dos microrelats que he escrit aquesta tarda. En altres temps, m'hauria dedicat a altres coses. Demà, segurament, més.

7 comentaris:

  1. M'agrada molt l'escrit d'avui, de veritat.
    Res més a afegir!
    Un patonàs!

    ResponElimina
  2. Hola guapíssima!
    Només són sentiments, sensacions i poc més. Només sinceritat, només això.
    Un pató molt fort!

    ResponElimina
  3. Feina manual (;-o)...? continuo pensant que no dormir, i tanta activitat no pot ser gens bo.
    Respecte a les traicions... tant de món que dis que tens i encara et sorprenen les traicions?

    ResponElimina
  4. És bo, és força bo!!!
    Les traïcions no em sorprenen, m'indignen. També en fan emprenyar per dos motius: per haver-me deixat "trair" (sempre tinc una carta amagada) i per tenir al davant una persona que es creu que quedarà impune.
    Una abraçada!

    ResponElimina
  5. Revenja? uix que lleig senyor meu.
    Una abraçada. (o s'ha d'anar amb compte no sigui que duguis un ganivet a la ma?)

    (Pd: NO t'ho prenguis pas malament, si no m'agradés el que escrius no em passaria per aqui)

    ResponElimina
  6. Revenja???? No, no és ben bé això. Jo crec que és fer provar la pròpia medecina.
    Una abraçada!

    ResponElimina