dilluns, 4 d’octubre de 2010

CANSAT PERÒ SATISFET

Fa ????? hores que no descanso. És igual. Què em pot passar? Que casqui? I? Tot plegat, un dia o altre ha de passar. Avui ha sigut un dia contradictori. He vist, una vegada més, les misèries humanes portades a l'extrem més ridícul i, d'altra banda, he pogut conversar del bé, del mal i de feina amb un amic. M'encanta quan, en cinc minuts, les persones que tenen les coses clares, poden explicar-te què volen, com ho volen i quan ho volen. És un plaer treballar així! 
No sé si és per aquesta obsessió -això diuen alguns- que tinc per l'ordre, que m'encanten les coses com han de ser, planeres, sense complicacions, sense haver de pensar constantment en la segona intenció de cadascuna de les coses que em passen o em diuen. Ja tinc prou marrons i problemes com per estar complicant-me la vida. la meva vida és fàcil, força fàcil. Si jo volgués que no fos fàcil, no hauria canviar de feina.
Avui semblo el "noi de la pedra" de la imatge que il·lustra aquest post. Tota la nit d'esforç -plaent, això sí- i l'acumulació d'esforços d'aquests darrers dies fan que avui estigui completament derrotat. Tinc unes ganes boges d'agafar un llit (per dormir). D'altra banda, he d'intentar fer coses que tinc pendents. Potser ja he arribat a aquell punt de col·lapse que marca, delimita i separa la situació ideal del desastre. No tinc cap intenció de deixar de banda allò que tanta satisfacció em provoca i que m'impulsa a continuar endavant. Ara ja tinc un nou objectiu, un nou repte. No em durarà ni dos dies -ja no són com abans, ho sé- però serà divertit veure com actua i com purga la seva culpa. 
Avui, mentre estava amb el cos present i la ment absent, he pensat en un nou argument. Imagineu-vos que arriba a les vostres mans una cosa que pot ensorrar -professional i familiarment- a algú. Fins ara -tampoc fa tant- ho amagueu per amistat i per caritat cristiana. De sobte, canvien les tornes i allò que era caritat cristiana es torna malèfica revenja. Allò que havia d'esdevenir un secret -per protecció-, esdevé el motiu d'escarni públic d'aquell que no ha sabut mantenir el que tenia. Sí, ja ho sé, aquest és un tema molt reiterat a la història de la literatura, però a mi em ve de gust fer una nova versió de l'amor-odi en estat pur.
Demà tinc un cafè pagat i una conversa -intel·ligent i divertida- garantida. Són aquelles coses que et venen de gust, que fan que la vida tingui un altre color. Aquests darrers dies pateixo per la reacció d'algú. Pateixo pel seu sofriment, per la seva pena en saber una veritat. A vegades, algú ens fa assabentar-nos de veritats que podem -o volem, per un sentit de la responsabilitat que esperem sigui correspost- mantenir ocultes. Són coses que poden excitar a algú, sense haver de prendre cafè. Satisfacció, molta satisfacció!!!
Vaig a menjar alguna cosa -fruita, per exemple- i a dormir. Ja fa moltes hores que estic despert i necessito que la ment descansi, al cos no li cal. 
Demà, una miqueta més.

4 comentaris:

  1. La foscor només porta foscor Exo. De vegades, perdonar és més saludable pel qui perdona que pel qui és perdonat.
    1 pató.

    ResponElimina
  2. En Sandro diria: "Ni sóc Déu per perdonar, ni la Verge per tenir pietat".
    Un pató molt fort

    ResponElimina