diumenge, 24 d’octubre de 2010

MANIES.

Tots tenim manies, protocols interns -no escrits- de fer les coses. Algunes d'aquestes manies ens defineixen i s'eleven a la categoria de llei no escrita que regeix la nostra vida diària.
La forma de llevar-nos del llit, la successió de coses que fem immediatament després i la forma de fer aquestes coses, conformen un univers únic i personalitzat de moure el món. Cadascuna de les particularitats que ens caracteritzen són un minúscul exemple del que som i de com som.
Ja he dit alguna vegada -crec, són tantes coses les que he dit!!- que sempre, des de fa anys m'acompanyen dos elements bàsics per  mi: La meva llibreta negra i la meva ploma Montblanc. Són fidels, mai et fallen i mai t'atabalen amb gilipollades. Com a molt, només tinc que recarregar-la de tinta -en el cas de la ploma- i canviar-la per una de nova -en el cas de la llibreta. Ara ha arribar l'hora de "jubilar" la llibreta. Només li queden quatre pàgines en blanc i em duraran ben poc. Moltes coses hi ha escrites en aquestes pàgines; molts sentiments, moltes sensacions, molts pensaments i molts inicis o esquemes d'històries que han esdevinguts relats. També hi ha coses molt importants per mi, coses que no he compartit amb ningú i que potser algun dia veuran la llum -ja sigui en format real o com a relat de ficció- en aquestes o en altres pàgines. 
Manies. Com aquesta meva de prendre notes de tot, de fer un "retrat" de cada situació, de fer un "quadre" de cada escena de la vida. Dades, dades, dades i més dades. De tot, de cada detall, de cada to de veu, de cada mirada, de cada gest, de cada conversa... Després només cal sacsejar-ho tot -talment fos una coctelera- i establir les connexions entre els diferents elements per tal de construir el mapa de les relacions interpersonals, de les filies i de les fòbies. Ja s'acaba i em fa pena. Sempre que "jubilo" una llibreta em fa pena. Per aquest motiu faig que convisqui un temps amb la nova, com si pretengués que li traspassés una mica d'experiència, com si li hagués de donar algun consell, alguna premissa...
Tot comença i tot s'acaba un dia o altre. És normal que els finals ens provoquin algun tipus de pena o nostàlgia. Jo, normalment, prefereixo veure el principi d'alguna cosa abans que el final d'una altra. Dels finals no cal parlar-ne, són així i ja està. En els finals no tenim el poder transformador sobre les coses que tenim amb els principis. Un principi és una pàgina en blanc que ens convida a ser embrutada amb la tinta que esdevindrà la base dels rengles -drets o torts- en els que s'escriu un bocí de la nostra vida.

3 comentaris:

  1. Que bonic. Llegeixo l'últim trosset:
    "Un principi és una pàgina en blanc que ens convida a ser embrutada amb la tinta que esdevindrà la base dels rengles -rectes o torts- on s'escriuen la nostra vida."

    i no me'n puc estar de dir-te:
    -Ei! que a la llibreta vella encara li queden 4 pàgines en blanc!! doncs 4 principis!

    :)

    ResponElimina
  2. No, benvolguda amiga. En aquestes quatre pàgines hi escriure un final. El final d'episodis non grats. Cada canvi de llibreta és una renovació. En les darreres pàgines de la vella hi deixo el llast de les males experiències. Sempre començo les noves llibretes amb l'ànim renovat i sense aquest llast de les coses "oblidables".
    Un pató (o dos, o tres, o quatre... o un milió)

    ResponElimina