dijous, 10 de maig del 2012

SABER ESPERAR

Ara que estic desconnectat de la civilització -bé, a estones- redescobreixo el valor de la paciència, de deixar córrer el temps i esperar.
Finalment, quan arriba el resultat esperat, l'esdeveniment anhelat o la circumstància propícia, es produeix un esclat de joia -mal dissimulada i poc continguda- que compensa el temps de contenció, d'esforç, de treball fosc i ocult, de tensions internes i d'intimes frustracions.
No ho puc negar: estar molt de temps preparant una cosa i veure'n el resultat final em motiva a continuar en aquesta creuada en pos de l'equilibri. Moltes vegades, l'ajuda -important i decisiva- d'altres és del tot necessària per tal d'aconseguir els objectius. La satisfacció, en aquests casos, ha de ser compartida amb aquells que han fet possible el resultat final. M'encanta que les coses surtin bé (com deia el coronel Smith)!!!!
De la resta, poca cosa: grans passejades, escriure molt i bé (això crec), bones menges, millors -i intel·ligents- converses... i serenor, molta serenor!
Ho deixo. Ara és hora del brenar-sopar. Avui faré un extra i elevaré la meva copa de cava -un dia és un dia- pels moments esperats i arribats, per l'amistat i per la paciència, que és la mare de la ciència!

PS: Vagi des d'aquí el meu sincer condol envers un amic que aquesta tarda m'ha dit que, a un amic comú (ja sabeu: amics, coneguts, saludats...), se li ha punxat la nina inflable (mira que n'és de rara la gent!). N'hi ofereixo una per tal que es consoli. Jejejejejejejeje!!!!!! Ho sento, ho sento, ho sento.... però era inevitable (dient-m'ho has provocat a la bèstia. Sembla que no sàpigues com m'agrada la conya)!!!!! Si no l'accepta, sempre pot optar per la més absoluta soledat (que, a vegades, tampoc és dolenta i serveix per reflexionar sobre tot plegat). En pot sortir un bon relat d'això!!!

8 comentaris:

  1. Fa poc una cosina em parlava d'un veí que feia molt de soroll amb la nina inflable, i jo li vaig preguntar: com saps que és una nina i no un nino!?

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ah, benvolgut Josep! Quan he llegit el teu comentari, m'he plantejat si aquest "amic" és de carn o de peix (sincerament, m'és igual. Ell sabrà amb qui s'enllita!). Finalment, he arribar a la mateixa conclusió que sempre m'ha voltat pel cap: tots ens enllitem amb qui volem o amb qui podem...
      Una abraçada!

      Elimina
  2. Aquests detalls no els sé, però no deixa de ser estrany que el paio faça soroll. Dic jo que, quan hom empra aquestes joguines, se suposa que vol una certa discreció.

    O no...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hola Josep!
      La pregunta és: crida, gemega o sospira? A partir d'aquí podrem saber el grau de passió que hi posa o la modalitat amatòria que empra.
      Discreció? No necessàriament. Suposo que ja deu estar de volta de tot i l'importa ben poc el què diguin. D'altra banda, no descartis que li agradi exhibir-se.

      Elimina
  3. Ei nois que aquesta classe de joguines tan son per carn com per peix eh?i el soroll no podrien ser de les piles??? perquè algunes d' aquestes nines ja tenen vida pròpia i a mes les piles d'aquets tipus d'aparatets son veritablement escandalosos sobretot els que van amb comandament a distancia.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hola Marta, quina alegria!!!
      Tu tan a la última com sempre! Il·lumina'ns!!!
      De les piles? Fan soroll les piles? Ho sento, m'he perdut. Jo faig servir les Duracell de tota la vida i aquestes -després d'estona d'atenta observació- no he vist que es moguessin. Mira que les he animat -fins i tot els he dedicat frases s'ànim i encoratjadores- però res de res... Què estic fent malament Marta?????
      Un petó molt fort, guapa!!!!

      Elimina
  4. A veure, les piles, totes, son iguals pero hi ha aparatets com aquest i per l' estil que poden portar comandament a distancia, cosa que els fa mes interessants, i es aquest comandament el que fot un soroll escandalos.
    A veure tu que tanta i tanta pau al mig de la montanya no sé jo eh?

    ResponElimina
    Respostes
    1. Jejejejejeje!!!!
      Ja ho sabia Marta, però tornar a llegir un comentari teu era un plaer del qual no em volia privar. Tingues en compte que això -el teu comentari- ha estat com la cirereta del pastís en el meu oasis de les muntanyes.
      Un petonàs (sense sorolls).

      Elimina