dissabte, 5 de maig de 2012

PUNTS DE CONTACTE (II)

La vida són punts de contacte, punts de reunió i un únic punt final. Continuo cansat i amb la necessitat imperiosa de descansar, oxigenar el cervell, recuperar l'ànima i reconstruir-me. Això últim, ho escrivia fa un moment en un correu electrònic a una amiga. És cert, tinc les piles esgotades i unes ganes tremendes -i el risc, ara ja sense cap importància- de retratar a algú. He de descansar!!!!
Ahir al vespre, reunió gastronòmica -de fet, el menjar era el menys important- d'urgència. A darrera hora, convocatòria de sopar. Gent d'altres èpoques amb gent d'aquesta època -però d'altres llocs- comentaven la jugada i escarnien -sense cap pietat ni mirament- als "aprenents de bruixot". Per un moment -només un instant, ho confesso- vaig sentir pena i una certa vergonya aliena (i no pels que estàvem allà reunits). També vaig experimentar un sentiment de pertinença i d'adhesió que darrerament va in crescendo i que no és compatible amb cap fidelitat -ni tan sols neutralitat- envers els "aprenents de bruixot". Saber algunes interioritats acaben de desmuntar aquella minúscula i dubitativa percepció de que "alguna cosa es deu fer bé".
Aquest matí, nou punt de reunió. Havent dormit poques hores, he assistit a un dels actes que més respecte -i emoció continguda- em causa. Sóc una persona forta, perseverant, que no s'arronsa fàcilment... però això em supera!!! Potser haver assistit a diversos actes d'aquests tipus, en temps molt difícils, amb una càrrega emocional molt intensa, m'ha fet reticent i molt selectiu a l'hora d'assistir a aquestes reunions. En tot cas, aquesta vegada volia anar-hi i tocava -per coherència, fidelitat, lleialtat i, sobretot, amistat- anar-hi. 
I la vida continua, amb els seus moments àlgids i els seus moments més baixos, amb les seves penes i les seves alegries -no us penseu, també n'hi han i, per escasses, són més apreciades-, i amb totes les coses i sentiments que conformen aquest llarg i dur camí que ens ha tocat recórrer. Les pedres i sots del camí són traïdors i provoquen caigudes, però el caminant ha d'aprendre a sortejar-los o -si cau- a tornar a aixecar-se i continuar la seva marxa. Una pelada més als genolls, un morat més de la caiguda són estigmes que ens enriqueixen i ens recorden la nostra gran debilitat front al món. 
Per avui ja n'hi ha prou. Avui toca futbol, lectura i escriptura. També toca un record -solidari- pels amics, pels seus sentiments i per les seves penes, tot esperant que passin el més aviat possible... Tampoc és demanar i desitjar massa, no?

4 comentaris:

  1. Hi ha res més important que
    "recuperar l'ànima i reconstruir-te"
    crec que no, així que passaré de puntetes
    per desitjar-te una molt bona nit...
    potser si li dones una ullada a la lluna,
    et donarà un cop de mà.

    Una aferradeta i una carícia!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hola Sa Lluna,
      Moltes gràcies pel teu consell. Segur que mirar la lluna em proporciona un punt de serenor.
      Uns bessets suaus, trendres i reconstructius.

      Elimina
  2. Exorcista, reconstruir-se no és fàcil, ho dic per experiència :)
    Però quan estàs en el camí i sents que és així..uf, poques coses hi han tan satisfactòries. I serà així, ja ho veuràs!
    de moment comencm el dia amb un somriure i intemtem-lo acabar amb una riallada...cada dia més forta.
    Bona nit!
    :) :) :) :) ;)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hola Ona, guapa!!!
      Ja ho sé... M'he reconstruït moltes vegades. Em passa una mica allò de "quedar buit" que ara sembla que algú acaba de descobrir (Jejejeje!!!). Potser em lliuro als projectes totalment i quedo esgotat. No ho sé fer d'una altra manera: si ho faig, ho faig bé i posant-ho tot!!!
      De moment, he començat el dia amb un somriure i intentaré acabar-lo amb una rialla.
      Un petó molt fort!!!! ;)

      Elimina