ESTAR COM UN LLUM.

Les malalties mentals són molt tristes i dignes de consideració. La Sandra, la protagonista d'aquesta història fictícia, reflexa les complicacions i malestars que han de viure les persones que han de mantenir contacte amb aquest tipus de malalts. En moltes ocasions, els propis malalts no són conscients de la seva malaltia i això encara ho complica més. Avui he llegit un article sobre aquest tema i he decidit fer una petita història.

La Sandra era una noia força inquieta, amb un passat emocionalment molt inestable i contradictori. Durant un temps d'estabilitat emocional va aconseguir fer una vida familiar, social i laboral més o menys normal. Ella mateixa, amb el pas del temps, es va anar complicant la vida i va arribar un moment que, pel seu mal cap, va tornar a recaure en aquella inestabilitat emocional. Havia mentit a la seva família, s'havia creat una fantasia social i relacional, i havia iniciat relacions sentimentals (extraconjugals) que la tenien atrapada.
Només va veure una sortida i, fent ús d'aquella facilitat que tenia per fabular, va implicar a tothom en la resolució d'aquell laberint emocional que ella s'havia creat. Va manipular als seus amants, a les seves relacions socials i a la seva família, fins a fer-los creure la seva mentida, que ella assimilava com a certa. Tot això la va portar a focalitzar tota la seva ira, aquella ira que si l'hagués focalitzat en ella mateixa -que seria el més lògic, doncs tot era producte de les seves males accions- l'hauria portat a l'autodestrucció.
Va focalitzar-la en una persona que li era pròxima i que res tenia a veure en tot plegat. Només complia les condicions per tal de fer creïble la seva història. Altres van pujar en aquest roin carro de la falsedat i la vergonya per a satisfer revenges personals. Ella i els seus col·laboradors necessaris, van fer objecte de les seves maquinacions a una sola persona.
Només van cometre un gran error: no van valorar suficientment la capacitat de resistència d'aquesta persona, la seva sang freda i la seva impassibilitat. Tampoc van valorar la seva suficiència i mitjans a l'hora d'emprendre un contraatac.
Passat el temps, la Sandra continuava mantenint la seva farsa. Ella no contava amb una incidència del camí: el seu principal valedor havia desaparegut i no li convenia cridar gaire l'atenció. Tampoc els hi convenia cridar gaire l'atenció als antics col·laboradors d'aquell valedor. Havien fet el que podien -i també el que no podien- per tal de mantenir viva la farsa i la faula de la Sandra. Ells sabien que la història de la Sandra era una farsa i, malgrat saber-ho, l'havien recolzat per uns motius personals inconfessables.
També en la Sandra havia canviat una cosa: admirava cada vegada més la resistència del seu adversari i protagonista de la seva farsa. De fet, aquesta mateixa admiració i la seva impotència, era el que li provocava la seva ira. Havia arribat un moment que ella estava més cansada que ell, la gent ja s'adonava de que tot era una farsa i el final de tot plegat s'acostava. El seu oponent havia utilitzat les seves millors armes: la paciència, la constància, la prudència, la humilitat i l'obediència ("Fama, honor i vida són del Soldado de Fortuna", com deia Calderón de la Barca).
Ara la situació era la següent: Ella mantenia una farsa que, a hores d'ara, es feia increïble per tothom -excepte per aquells que li donaven una credibilitat interessada-, estava cansada i feia coses totalment desconcertants i il·lògiques. Ell havia mantingut la calma i moralment estava en el millor moment, la seva credibilitat no era producte de les seves paraules, era producte dels seus fets. La credibilitat d'ell també era producte dels fets desconcertants i sense sentit d'ella, que desmentien les seves pròpies paraules.
Ella, que s'havia complicat la vida i que no sabia ni podia fer marxa enrera, demostrava que havia retrocedit en el temps i que tenia els mateixos problemes del passat. Els seus problemes no els provocava ni els havia provocat ningú, només ella n'era responsable amb les seves fabulacions i els seus enganys per a tapar els forats i esquerdes que s'obrien, cada vegada amb major número, a la gran tina fantasiosa de la seva vida.
Ara, només li quedava completar el numeret i acabar demostrant la darrera cosa que li quedava per demostrar: Que estava com un llum...