dimecres, 24 de març del 2010

COSES TROBADES I PERDUDES

Hi ha dies, com avui, en els que torno a casa amb la sensació d'haver-me perdut algunes coses i haver-ne trobat altres. No, no sóc capaç de concretar quines coses són. Només em queda aquesta sensació, simplement.
Les paraules dites amb la boca petita, en aquelarres del "cafè per a tots" -summament injustos-, obviant a determinada gent -com si juguessin una altra lliga- no són per mi. Estic esperant que algú -no qualsevol- es digni a dir el que ha de dir. La meva resposta serà sincera, amable... però contundent, com sempre. Ja n'estic far de comèdies i de vodevil barat. Recordeu aquella cançó de l'estiu que deia "vamos a la playa...", doncs això, que se'n vagin a la platja! I que deixin de ficar-se on no els demanen. 
A vegades penso que parlo per a sords. El meu consol és que passen els dies i que el temps acaba donant-me la raó: sense control no hi ha organització, sense disciplina de treball no hi ha eficiència, marejant la perdiu no s'aconsegueix res. Sembla que hi ha idees que costen molt d'assimilar però que, finalment, no els queda més remei que acceptar-les per òbvies.Ara es preocupen per coses que jo ja fa mesos que faig...
Demà pot ser un gran dia -com a mínim, divertit- en el que veuré l'escenificació del despropòsit en la seva expressió més àmplia i pura. Sempre m'agrada ser un observador privilegiat en aquelarres en els que tothom hi diu la seva, competint per dir l'animalada més superba. 
El meu cap -ho sento- està en altres coses, en altres cuites. Ja no pretenc entendre de què va tot plegat. Prefereixo estar-ne al marge, fer allò que pertoca i deixar que les guerres no m'afectin, malgrat n'hi ha que estan especialment interessats en que això no sigui així. Que facin el què vulguin, a mi ningú no em dóna res ni tampoc em pren res -d'això últim, ja me'n ocupo jo-.
Encara recordo un parell de converses d'ahir a la nit (al filo de la medianoche) que aquest matí m'han fet reflexionar sobre si és millor morir amb pedres al fetge, vermell d'enveja, oferint espectacles lamentables i ensorrant-se cada vegada més al fang o, pel contrari, és millor morir en un llit mentre es practica l'esport més sa i complet del món: el sexe.
Evidentment, prefereixo la segona opció. Veig al meu voltant qui no pensa igual i es passa el dia preocupant-se de la "mala salut de ferro" dels altres, mentre no veuen com li preparen la seva caixa de pi. S'ha de ser estúpid!!!
Més tard -o demà, segons els "compromisos socials"-, més...

2 comentaris:

  1. Sempre es pot aprendre del que perdem,si més no perquè no ens torni a passar...

    ResponElimina
  2. Hola guapetona,
    també hi ha un refrany que diu que "No apreciem les coses fins que ens falten". És una gran veritat...
    Un petó.

    ResponElimina