divendres, 12 de març de 2010

TENIR VALOR

El Morir en el combate es el mayor honor. 
No se muere más que una vez. 
La Muerte llega sin dolor, 
y el morir no es tan horrible como parece. 
Lo más horrible es vivir siendo un cobarde.

A vegades em surt la vena sentimental i recordo vells temps. No puc evitar fer comparacions i em fan molta pena aquells que no s'atreveixen a "entrar en combat" per por de "morir". Sempre he pensat que "qui no vulgui morir, que no vagi a la guerra". En altres temps vaig conèixer a molts que anaven a la guerra per aconseguir la Glòria dels Combatents, per formar part de la llegenda. Arribat el moment de la veritat, molts tremolaven de por. Tothom té por, això és normal. El que no és normal és enganyar-se a un mateix i pensar-se que la guerra és un passeig. A totes les activitats de la vida hi ha una part positiva i una part negativa. És un pack indissoluble, un tot. No podem triar-ne la part bona i deixar la dolenta.
Quan entres en combat, has de prendre decisions en instants. No val reflexionar, valorar les opcions i decidir. Aquestes decisions les has de prendre sol, sense fer cap votació. Un mana i molts obeeixen. El que mana ha de prendre les decisions més convenients pel grup sacrificant, si cal, algun membre del grup. La mort d'un membre, a vegades, significa la vida del grup. Aquestes decisions es prenen en aquella situació que es diu "la soledad del Mando". Ningú pot prendre la decisió per tu i només tu has de ser l'únic responsable de la decisió. La resta de la teva vida portaràs la càrrega de les decisions preses. Per això també s'ha de tenir valor, però ja saps que forma part de la feina. El que no has de fer mai és no prendre una decisió per por d'equivocar-te. Qui té por, mor i fa que morin els que té al costat.
Passats els anys, no veig valor. Noto a faltar el valor del comandament. La decisió presa per convicció, amb totes les conseqüències, amb l'assumpció de les responsabilitats inherents. Em costa trobar la força moral i d'esperit d'aquells que han de prendre decisions. No ho fan ni en "la soledad del Mando" ni col·lectivament. Noto a faltar aquell cop de puny sobre la taula que marca la presa de decisió i el moment de començar a executar les instruccions rebudes, sense discussió, sense vacil·lació, cegament. Per si algú té el valor de fer-ho -cosa que dubto- us diré que aquest gest produeix dos sentiments: satisfacció per veure's reforçat com a lider i preocupació per la responsabilitat que s'adquireix. Quan no es té lideratge ni responsabilitat, ja ni cal fer aquest gest... 
També és cert que per obeir cegament cal que aquell que ha pres la decisió tingui valor, prestància, autoritat, lideratge, respecte i compti amb l'absoluta i cega confiança del seu grup. Aquells que vacil·len, que canvien de decisió cada cinc minuts -segons bufa el vent-, mai podran tenir la confiança del seu grup i les seves decisions sempre seran qüestionades. Això no són comandaments, són xitxarel·los que es venen a ells -i al seu grup- al millor postor. Sense cap tipus de personalitat, esdevenen comediants que han de mentir inclús als membres del seu grup per tal de no quedar davant d'ells com el que són: uns covards sense personalitat, valor, autoritat, dignitat....

5 comentaris:

  1. Reflexionaré sobre el teu post...perquè ara mateix em veig molt covarda.

    ResponElimina
  2. Benvolguda Maria,
    No s'ha de confondre el sentiment temporal de covardia amb ser un covard.
    A vegades, circumstàncies concretes ens fan tenir por. Això no considero que sigui ser un covard. La covardia considero que és el comportament perllongat en el temps.
    Un petó i ànims.

    ResponElimina
  3. "La mort d'un membre, a vegades, significa la vida del grup"
    (L'Exorcista)

    I una merda!
    Escolta: no podem ser capaços de fer justícia (de veure-hi clar)
    i de dir allò que veiem, si tot ho posem al servei de l'eficàcia (fins i tot la ceguesa).
    Ni els humans, ni La veritat no poden estar al servei de l'eficàcia. Que per què?
    Perquè sempre hi hauran infants de cor rebel, incapaços d'aturar-se en cap resposta tranquil.litzadora!

    I quan dic infants, també dic adults que no s'acontenten amb embulls.

    Onze de setembre.
    INDEPENDÈNCIA!

    ResponElimina
  4. Benvolgut Anònim,
    en aquest cas, no teoritzo. En aquest cas, explico una experiència viscuda en primera persona.
    Hi ha una subtil diferència entre teoritzar sobre com ens agradarien que fossin les coses i com les hem viscut.
    Una abraçada!

    ResponElimina
  5. "En aquest cas, explico una experiència viscuda en primera persona."
    (L'Exorcista)

    Si no concretes, l'escrit continua essent escrit,però només m'arriba a mitges.
    I, d'aquesta manera, sóc del parer que perd gerdor i perd to.
    És a dir: l'escrit em perd franquesa. És, diria, com jugar a la puta i a la ramoneta o a fet i amagar; m'és com anar pels carrers del poble, dins d'un cotxe sense altaveus, i proclamar ajudes (la intenció pot ser bona, però la pràctica del tot equivocada); m'és un sí, però no; m'és un m'has de calar i així tots guanyem! Fet i fet, trampetes per sortir del pas airosament sense mullar-se massa...

    Onze de setembre.
    INDEPENDÈNCIA!

    ResponElimina