dissabte, 6 de març de 2010

RECAPITULACIÓ (I) DIMECRES

Des del darrer post (matinada del dimecres) han passat moltes coses -totes agradables- i no en tindré prou amb un post per poder-vos-les explicar. Podria fer un post immens, però no us vull avorrir.
Desprès de dies de dubtes existencials i de no saber quin era el camí que havia de recórrer, he decidit -temporalment- que la vida s'ha de viure al moment, a l'instant, al segon. Un esmorzar potent, amb bona companyia, un dinar amb aquesta mateixa companyia i la vida es veu d'una altra manera. No cal dir que tot això va ser amenitzat amb cinquanta trucades sobre temes surrealistes, sense cap sentit i totalment prescindibles. Hi va haver un moment en el que em va dominar aquell esperit de "tantsemenfotisme" que -darrerament i gràcies a ells mateixos- sempre tint subjacent i vaig estar temptat de engegar-los a la merda a tots plegats. No, no ho vaig fer. Vaig fer una cosa que darrerament estic perfeccionant i que em proporciona grans satisfaccions: seguir-los la veta tot humiliant-los i enfontent-me d'ells. Són tant curts -i estan tan pagats d'ells mateixos- que ni capten aquest to irònic-sarcàstic amb el que els obsequio cada vegada que demanen una anormalitat i tots comencen a hiperventilar-se. Algun dia s'adonaran -encara em queda aquesta remota i benvolent  esperança- de la seva incapacitat de raciocini i de reacció.
Un punt al meu favor: vaig aconseguir el compromís d'un amic -que ara passa per un mal moment de salut i afectiu- d'assistir al  sopar del dia següent. Havia entrat en la dinàmica de l'aïllament i això no és bo. Jo crec que els amics en aquestes ocasions és quan s'ho han de demostrar. Ser amics en els bons moments no és difícil, no té cap mèrit.
Desprès del dinar, vaig tenir una sessió de tarda de puber-lolites. Un amic em va trucar en plena "acció" i va tenir constància de la magnitud -en viu i en directe- de la meva "tragèdia", del gran esforç que he de fer per tal de mantenir vius el meu mite i la meva llegenda. Qualsevol dia veureu que deixo d'escriure i es que hauré mort amb un somriure d'orella a orella, en un moment d'èxtasi insuperable, amb les dues puber-lolites adorant el meu cadàver i lamentant-se de perdre aquella font de plaer.
Vaig arribar a casa sense esma d'escriure res. Només vaig complir les meves obligacions més inexcusables i a dormir. M'esperava un dia dur per davant i no volia ser un Zombi. Per acabar de ser un dia feliç, va passar un fet molt inusual: Vaig dormir!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!! 
PS: I també vaig rebre un SMS que em va fer molt feliç. Però molt, molt, molt,molt, molt.......

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada