PUNTS DE CONTACTE (II)

La vida són punts de contacte, punts de reunió i un únic punt final. Continuo cansat i amb la necessitat imperiosa de descansar, oxigenar el cervell, recuperar l'ànima i reconstruir-me. Això últim, ho escrivia fa un moment en un correu electrònic a una amiga. És cert, tinc les piles esgotades i unes ganes tremendes -i el risc, ara ja sense cap importància- de retratar a algú. He de descansar!!!!

Ahir al vespre, reunió gastronòmica -de fet, el menjar era el menys important- d'urgència. A darrera hora, convocatòria de sopar. Gent d'altres èpoques amb gent d'aquesta època -però d'altres llocs- comentaven la jugada i escarnien -sense cap pietat ni mirament- als "aprenents de bruixot". Per un moment -només un instant, ho confesso- vaig sentir pena i una certa vergonya aliena (i no pels que estàvem allà reunits). També vaig experimentar un sentiment de pertinença i d'adhesió que darrerament va in crescendo i que no és compatible amb cap fidelitat -ni tan sols neutralitat- envers els "aprenents de bruixot". Saber algunes interioritats acaben de desmuntar aquella minúscula i dubitativa percepció de que "alguna cosa es deu fer bé".

Aquest matí, nou punt de reunió. Havent dormit poques hores, he assistit a un dels actes que més respecte -i emoció continguda- em causa. Sóc una persona forta, perseverant, que no s'arronsa fàcilment... però això em supera!!! Potser haver assistit a diversos actes d'aquests tipus, en temps molt difícils, amb una càrrega emocional molt intensa, m'ha fet reticent i molt selectiu a l'hora d'assistir a aquestes reunions. En tot cas, aquesta vegada volia anar-hi i tocava -per coherència, fidelitat, lleialtat i, sobretot, amistat- anar-hi. 

I la vida continua, amb els seus moments àlgids i els seus moments més baixos, amb les seves penes i les seves alegries -no us penseu, també n'hi han i, per escasses, són més apreciades-, i amb totes les coses i sentiments que conformen aquest llarg i dur camí que ens ha tocat recórrer. Les pedres i sots del camí són traïdors i provoquen caigudes, però el caminant ha d'aprendre a sortejar-los o -si cau- a tornar a aixecar-se i continuar la seva marxa. Una pelada més als genolls, un morat més de la caiguda són estigmes que ens enriqueixen i ens recorden la nostra gran debilitat front al món. 

Per avui ja n'hi ha prou. Avui toca futbol, lectura i escriptura. També toca un record -solidari- pels amics, pels seus sentiments i per les seves penes, tot esperant que passin el més aviat possible... Tampoc és demanar i desitjar massa, no?