dijous, 5 de març de 2009

EL RETROBAMENT (I)

Un dia qualsevol, a una hora qualsevol i en un lloc qualsevol. En Pol pren un tallat amb llet freda (fins i tot en el més cru hivern sempre pren el tallat amb llet freda). De sobte, quan està xarrupant el got que està massa ple, sona el telèfon mòbil i veu que és una trucada oculta. No sap si agafar-lo o no. (de fet, no en té gens de ganes)... dubta un moment però, finalment, l'agafa. Una veu que fa molt de temps que no sent, però que li resulta familiar li diu "Hola, com estàs?". Es fa el silenci i en Pol contesta "Bé... i tu?". En aquell moment, li passen mil coses pel cap per dir-li al seu interlocutor però no és capaç de dir res més. Desprès d'això només una frase curta i seca però mig temorosa: "vull parlar amb tu". Més silenci, aquest cop més llarg. "D'acord, però..." Més silenci. "D'acord, quedem demà a les cinc al bar La Plata". "D'acord" li diu el seu interlocutor.
Durant tota la resta del dia en Pol recorda, un per un, els moments que l'han unit al seu interlocutor i quins van ser els motius que els van separar. Encara ara, no encerta a donar una raó vàlida per la que va tenir lloc tot plegat. Finalitzada la jornada laboral torna a casa i continua pensant en com haurà canviat aquella persona, com estarà d'ànim, quina és la finalitat d'aquesta trobada, per quin motiu s'ha decidit a trucar-lo i com serà la trobada, quins sentiments afloraran en veure aquesta persona i.... mil coses més.
En Pol sap que, moltes vegades, les persones fan coses com a conseqüència de quedar-se sense cap altre opció o arrossegades per les circumstàncies. o per persones interessades. Aquest en podria ser un cas. Almenys, això havia pensat sempre en Pol (malgrat que molts li diuen el contrari i consideraven la seva actitud estúpida). Només saber bé les raons d'aquesta persona per fer-li mal podria facilitar la seva comprensió. Només això.
El dia següent, en Pol va llevar-se sense haver dormit gaire. Havia estat pensant tota la nit en aquella trucada i el valor que havia mostrat el seu interlocutor en donar aquest pas endavant. No tothom hagués tingut la valentia, el coratge i l'humilitat de fer-ho. Això ja era un motiu per trobar-se amb aquella persona i escoltar-la, escoltar-la amb molta atenció i comprensió.
Demà més companys. Ara no puc escriure més.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada