dissabte, 21 de març de 2009

EL RETROBAMENT (III)

En aquell moment, en Pol va posar el seu dit índex sobre aquells llavis que tant poc, però amb tanta intensitat, havia besat en el passat i va impedir que ella articulés cap paraula.
- Ara parlaré jo, va dir en Pol. No vull que et pensis que t'odio. Ja t'he dit moltes vegades que jo no puc odiar a qui estimo. Ja sé que no et va agradar que et digués que tenia una relació amb una altra persona, però va ser una excusa per tal d'acabar tot allò. Tenies raó quan deies que no era possible per les circumstàncies del moment. També tenies raó quan deies que la teva vida era massa complicada per continuar amb aquella història. També....
En aquell moment, Irun va fer el mateix que havia fet en Pol i no el va deixar parlar. Ara parlava ella.
- Mira Pol.... Crec que tot allò es va sortir de mare, que en altres circumstàncies les coses serien d'una altra manera però, moltes vegades, nosaltres no triem com són les coses.
- Ja ho sé, va dir en Pol. Sé que et vas veure abocada a fer el que vas fer, sé que tot va ser una fugida endavant i que et vas veure forçada pel teu entorn i per les accions prèvies de les persones del teu entorn. Però... perquè m'has trucat ara???
- T'he trucat... (a vegades aquest noi és un imbècil, va pensar) ara ja no concorren les circumstàncies de llavors, pensava en el mal innecessari que t'havia fet..., també pensava en el mal que m'havia fet a mi mateixa, en tot plegat, i volia dir-t'ho, a la cara, sense intermediaris.
- D'acord, va dir en Pol, mentre la mirava una altra vegada a aquells ulls que sempre l'havien fascinat... i què proposes.
- Ja m'has dit el que volia sentit... però em faràs mal?? Utilitzaràs el que tens contra mi?? I contra els altres??
- Vols que ho faci??. Penso que no. No ho sé, no vull ni pensar-hi. Ara no vull fer altre cosa que mirar-te. D'altra banda, ara ja no concorren aquelles circumstàncies i penso que, tot plegat ha contribuït a aclarir-te la vida. Ara ningú es creuria que hi pugés haver una relació entre nosaltres i això és una avantatja. De les altres històries ja en parlarem a mida que vagin arribant.
Ella va abaixar el cap, vergonyosa i clarament descol·locada, i va allargar la seva mà cap a la mà d'en Pol. Mica en mica li va anar agafant. Fins i tot, per un moment, a en Pol li va semblar que es posava vermella. Amb l'altra mà, en Pol li va acariciar la galta i ella es pensava que es desfeia en aquell precís moment.
En Pol va pagar les consumicions a l'Emili. Desprès van estar-se una estona en silenci, sense dir-se res. Finalment, es va mirar als ulls, en Pol li va agafar la mà amb força, però amb la justa, i la va fer aixecar. Ella no va dir res, sabia el que volia en Pol i li ho volia donar. No calien paraules entre ells. Van sortir d'aquell bar i van fer parar un taxi. En Pol li va donar una adreça al taxista i el vehicle es va perdre a l'horitzó.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada