divendres, 6 de març de 2009

EL RETROBAMENT (II)

Va arribar d'hora al bar La Plata, no volia quedar-se sense taula. El bar era petit però acollidor i, malgrat feia a peix fregit, la fauna que s'hi reunia era motiu suficient per fer-hi cap. Les taules, de marbre, tenien l'estructura d'antigues màquines de cosir i l'hi donaven a local un aire bohemi. Només hi havia cinc taules i una barra on s'hi servia el peix fregit amb amanides i gots de vi negre o rosat fresc. El propietari, l'Emili, i en Pol es coneixien des de feia anys i havien passat estones molt agradables, ja amb la persiana baixada.
Quan va arribar, per sort, va trobar una taula buida i va poder seure. L'Emili li va portar una platet de peixets fregits i un got de vi rosat, ben fred. Li va preguntar com anaven les coses i va començar a recordar els vells temps. Va seure a la taula amb el Pol i li va fer una confidència: feia uns dies hi havia anat la persona a la que estava esperant, amb un altre acompanyant. En Pol no va mostrar cap interès per aquest detall i l'Emili es va aixecar i va continuar atenent la parròquia.
De sobte, va veure una figura a la porta. Estava a contrallum i no podia veure-li la cara... no calia.... era ella!!! segur!!!. Aquella figura petita però inconfusible es va quedar un moment immòbil a la porta, com dubtant si entrar o retornar pel camí pel que havia vingut, i desprès va entrar amb pas vacil·lant i lent. Finalment, li va poder veure la cara... era ella. Aquella cara, ara més cansada i més seria, li va recordar moments meravellosos i que mai oblidarà. A pesar del pas del temps continuava tenint aquella cara d'àngel, amb aquells ulls que miraven i no miraven, amb aquella caiguda d'ulls que només ella sabia fer.
- Hola Pol...
- Hola Irun, seu... vols prendre alguna cosa? Està meravellosa, va pensar.
- Una Coca-Cola amb llimona però sense gel, va dir ella.
En Pol va demanar la Coca-Cola a l'Emili i els hi va portar tot seguit.
Quan es van quedar sols, en Pol la va mirar als ulls, aquells ulls que el tornaven boig i.... no es va atrevir a dir-li res. Simplement la mirava. Feia molt de temps que no ho feia i era com si tingués fam d'ella endarrerida. Ella també el mirava... no deia res i només el mirava. La seva cara anava canviant a mida que passava el temps i anava perdent aquella duresa del principi. El seu cap anava caient cap a un costat i això era senyal de que alguna cosa estava canviant. Passada una estona sense dir res ella li va dir:
- Escolta Pol...
- Diga'm
- No diguis res i escolta'm, prou difícil em resulta dir-t'ho sense interrupcions.
Ho sento nois, estic massa cansat. Demà (o quan pugui) més.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada